Un cap de setmana complet

Aquest cap de setmana havíem de marxar a escalar tot el cap de setmana, però al final per diferents motius ens hem fet enrere i, s'ha convertit igualment, en un cap de setmana físicament intens.

Dissabte matí

Anem amb l'Ori a escalar a Montserrat. També s'hi apunta un amic seu, el Josep. Decidim anar al sector el Llençol, a Collbató, on ja vaig estar amb el Marc la setmana passada. La pujada fins al sector ja fa escalfar: 300m de desnivell en menys de mitja hora.

Comencem per un V ben llarg, quasi trenta metres. No és difícil, però cap al final la llargada es nota.

Després seguim amb un V+. L'Ori se'l treu sense gaire problemes. El Josep passa directament al 6a+ del costat. En el primer intent, un parell de saques, i l'abandona. Mentre jo faig el V+, on em toca apretar de valent, però al final me'l trec. Al segon intent, el Josep sembla que s'ha estudiat bé el 6a+ i se'l treu amb una aparent facilitat. Quan acaba, l'Ori es pica i també se'l treu, tot i que aquí si que arriba bastant just. Per acabar el Josep puja una mica més de grau i prova un 7a de segon. La veritat és que és una mica massa pel grau que tenim, però va bé provar coses així per anar acostumant-se. Quan baixa, encara falta desmuntar el 6a+. Tot i que, volia reservar forces per la tarda l'intento jo, aquest cop de segon. Igual que el Josep al 7a, aquesta via és una mica massa pel meu nivell, i entre això i que ja estava pensant en la tarda, necessito l'ajuda de l'Ori per treure-me'l.

Entre tot se'ns fan quasi les 3 i marxem, satisfets d'haver fet només tres vies, però apretant de valent!

Dissabte tarda

Des de que em vaig esguinçar el peu a finals de maig, no havia tornat a jugar amb els Canalets. Ahir va ser el retorn. Tot i que vaig fer tot el que vaig poder, no va ser un retorn gaire lluit. Em costa situar-me a la pista. Com a equip, tampoc fem un gran partit i acabem perdent de 12.

La veritat és que cada cop em costa més passar-m'ho realment bé dins la pista amb l'equip. La idea que anem agafant del que busquem amb l'equip, s'allunya del que a mi m'agrada del bàsquet. Per sort, amb molts d'ells, fora de la pista continuem sent un bon grup d'amics, pel que compensa les altres coses.

El Marc, tot i que a vegades parla molt, però no diu res, té una frase que aqui es pot aplicar: "els extrems són bons". Això de reservar-se escalant, per acabar fent un partit on no m'hi acabo de trobar, no crec que ho repeteixi. El proper dia a tibar de valent, i si queden forces ja jugarem a bàsquet...

Diumenge matí

Sortim amb l'Eli en bicicleta pel Corredor.

Anem a investigar la zona de la torre del Moro, a Llinars. Pujant cap allà podem gaudir de la tranquilitat i bellesa dels boscos de la zona. Un cop a dalt del turó de la torre, una parada per esmozar i iniciem una trialera que ens recomanen uns motoristes. Anem baixant, i la veritat és val força la pena. Una camí estret pel mig del bosc, però sense gaire dificultats.

Un cop a baix, decidim tornar a pujar per una altra ruta, per buscar una nova baixada. Tot i ser novembre, la calor es fa notar, i tots dos suem de valent a les rampes més dures. Quan ja estem arribant a dalt, ens trobem un grup de gent amb bicicletes de descens que els estan remolcant amb cotxes. Preguntem i ens diuen que van a fer un descens força tècnic fins a Llinars.

Ens hi apuntem, però llavors un d'ells em fa el típic comentari "i a ella la portaràs per aquesta baixada?".

La resposta hauria d'haver sigut triple:

1. a ella li pots preguntar directament, que la tens al costat
2. a ella no fa falta que la porti enlloc, que sap anar sola
3. ella és capaç de baixar per tot arreu

per educació, i ja que ens ensenyaven el camí, simplement els hi donem la tercera resposta, i els hi argumentem que està acostumada a baixar per tot arreu, i que si no pot ja es baixarà de la bicicleta.

Un cop ficats a la baixada, ens adonem que el noi que es "preocupava" per l'Eli, tenia part de raó, i la baixada és força tècnica i complicada. S'ha de baixar en algun tram, però més del 95% el fa a sobre la bici!!

Es tracta d'una baixada que val la pena fer-la amb proteccions (avui no les duiem), així que el proper dia i tornarem ben preparats, ja que ha sigut un gran descobriment!!

Dimenge tarda

Per fi descansem!!!

Freeride per Mataró

Divendres. Dia per planificar el cap de setmana. Amb l'Eli hem decidit que diumenge escalarem, així que demà pot ser un bon dia per tornar a fer una mica de ruta en bicicleta. Començo la ronda de propostes.

Ori: "no, demà tinc curs"

Marçal: "no, demà tinc classes de trial"

Marc: "uf!!, que cansat això d'anar en bicicleta".

Així que em trobo amb ganes de fer alguna cosa però sense ningú a qui proposar-li. Me'n recordo que molts cops he vist al ForoMtb una gent de Mataró que fan sortides del mateix estil que jo: 20-30km, amb calma pujant i buscant les dificultats en les baixades. Dit i fet, em connecto i veig que a l'endemà anaven a fer una sortideta. Ens intercanviem quatre missatges i ja està! hem quedat. Em comencen a entrar els dubtes: "a veure si serà el típic psicòpata que busca víctimes per internet... " jajaja. Res més lluny de la realitat.

Dissabte 8h del matí, Mataró. Em trobo amb l'Abel i el Jose. Ens presentem i comencem la ruta. Anem pujant tranquilament, i ens anem coneixent una mica. M'expliquen el tipus de rutes que fan i realment sembla que encaixa bastant amb el concepte que jo tinc d'anar en bici.

Quan portem poc més d'un quart d'hora, primer contratemps,trenco la cadena mentre pugem. Em sap greu, ja que quasi no els conec i els estic fent perdre temps, però me'n adono que són com jo: no hi ha cap pressa per pujar, ja correrem a la baixada! Se'ls veu bona gent i em fan sentir còmode, tot i que els acabo de conèixer.

Al cap de poc ens trobem amb el primer obstacle. Un tallat de més o menys un metre i mig. L'Abel el fa com si res, i el Jose s'ho pensa una mica més, però també. M'ho penso una mica i em diuen "ei, que no és obligatori fer-ho!". Però tot i estar una mica fred també l'hi tiro sense problemes. Em sembla que era una petita prova per anar veient quin nivell tinc ;-).

Seguim pujant. Em demostren que amb un parell de c... es pot pujar per tot arreu amb una bici de més de 20kg! Remuntem un petit descens amb curves peraltades, tallats,... i aprofitem també per parar i fer-los.

L'Abel en un dels salts de la pujada.

Finalment arribem a dalt de tot, prop de Can Bruguera, on tenen muntat un descens realment molt guapo! Tallats, passarel·les, dobles, peraltes,... Espero recordar on està el proper dia!

El Jose saltant una de les pasarel·les

El vídeo de la jornada fet per l'Abel

El Jose, L'Abel i jo.

Arribem de tornada a Mataró. Realment ha sigut un dia de bici molt bo, i tot i que sembla que tinguin una mica més de nivell que jo, com a mínim avui els he pogut seguir sense gaire problemes. A veure quan em portin per llocs més difícils!

Tant els corriols de Mataró, com l'Abel i el Jose, han sigut una gran descoberta. Sens dubte, repetirem!

Bike parks, final de temporada

Tot i que només hem escrit el primer dia i l'últim, aprofitaré aquest post per descriure una mica l'activitat que hem tingut aquest estiu als bikeparks.

Vam estrenar la temporada a la Molina, pujant l'Eli i jo un dia per escalfar pels alps.

A l'Agost vem pujar a Les Deux Alpes, amb l'Ori, el Marçal, el Nacho, la Judit i el Jaume. Va ser un viatge marcat per la curta durada. Només vem poder aprofitar tres dies de bicicleta.

Teníem el record de tres anys enrere, i la veritat és que no ha evolucionat gaire des de llavors: alguna passarel·la més, alguna pista més, però poca cosa pel temps que havia passat. A més ens vem trobar un terreny menys cuidat que llavors, que posava a prova la nostra resistència física i la de les bicicletes! (pregunteu-li a l'Ori pels seus dits i la va forquilla). Tot i això, manté un avantatge respecte als pirineus, i és la quantitat de quilòmetres que tenen les pistes. La conclusió però, és que ens ho pensarem una mica més abans de tornar a fer tants quilòmetres.

La colla dels Alps

L'Eli i la Judit a més de 3.000m d'alçada!

Finalment, hem pujat un parell de cops a Vallnord durant la tardor. Potser per que hem aprofitat més sabent que eren els últims dies, o potser per que és el record més fresc que tinc, o potser perque el clima de tardor afavoreix que el terreny estigui quasi perfecte, o potser simplement, per la qualitat de les pistes. però crec que han sigut els millors dies de bicicleta.

Vallnord és suficientment petit com per a fer totes les pistes en un sol dia, però alhora té suficients detalls com per estar entretingut uns quants més (salts, pasarel·les, wallrides,...). A més, aquest any hem descobert que hi ha més camins que no estan senyalitzats, com l'anomenada "super secreta", una baixada que combina a la perfecció la tècnica de les trialeres, la velocitat d'un single-track i la bellesa i tranquilitat dels boscos d'Andorra. Tot i que l'Eli i el Marçal no hi estan d'acord, per mi és una de les millors baixades que he fet en els darrers anys.

La mini-colla de Vallnord

Els salts de l'Eli ja no tenen gaire a envejar als nostres! Girl Power!

La foto una mica fosca, però què em dieu del salt?

El mateix salt, però en video. Bé Marçal!

Al vídeo potser no s'aprecia, però creieu-me que aquest tram no era fàcil!

Aqui podeu veure algunes fotos i videos més.

Ara si que ja, fins l'any que ve haurem d'esforçar-nos per pujar!

Catalunya sostenible

2 dies abans de que comenci la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura de Barcelona, m'he vist forçat a posar aquesta reclamació a Ferrocarrils de la Generalitat:

"Com molts altres dies, ahir diumenge 20 de setembre vam agafar els ferrocarrils des de plaça Catalunya fins al Peu del Funicular. Un cop allí, com molts altres dies, pensàvem agafar el funicular fins a Vallvidrera. D'aquesta manera podem començar la nostra sortida en bicicleta des d'un punt més elevat, estalviant-nos trams urbans i visitant millor el parc de Collserola. Un cop al Peu del Funicular ens trobem que hi ha prop de 15 usuaris més en bicicleta. Quina és la nostra sorpresa quan ens diuen els operaris que només poden pujar dues bicicletes en cada trajecte! Encara que no hi hagués gent a peu que volgués fer servir el funicular!

Vam estar parlant-ho amb els operaris, i ells entenien la nostra queixa, però deien que “de dalt” els hi havia donat aquesta ordre. I no ens donaven la possibilitat de parlar amb ningú que realment pogués decidir res.

Durant l'estona que vam estar parlant amb aquells operaris, es va donar la situació de pujar el funicular quasi buit, amb només dues persones i dues bicicletes, mentre hi havia una cua que en aquells moment ja s'acostava a la trentena de bicicletes.

La meva reclamació és en contra del poc sentit comú de les normatives de FGC. Entenem que si hi ha usuaris que van a peu tinguin prioritat i, de fet, el nostre grup sempre som respectuosos amb aquesta prioritat (no només als ferrocarrils). Però no entenem el malbaratament de temps, energia i diners que suposa aquesta normativa tan rígida. No té sentit malgastar l'energia que mou el funicular amb només dues bicicletes quan hi ha una cua de 30 persones. No té sentit malgastar el temps dels usuaris, fent-li fer cua, quan el funicular està pràcticament buit. No té sentit malgastar els diners de tots movent un funicular que quasi està buit.

Aprovem que hi hagi la normativa que prioritzi els usuaris que van a peu, però reclamem que aquesta l’apliquin amb sentit comú, i que havent-hi uns operaris allí, aquests puguin aplicar aquest sentit i no provocar situacions absurdes."

Un exemple més de com l'administració pública fomenta aquesta sostenibilitat i aquesta seguretat (vam acabar pujant per carretera amb tots els cotxes!).

La ferrata d'Oliana

Per finalitzar les vacances, aquest any vem decidir anar a fer una via ferrata. Després de que l'any passat vem fer la més llarga i una de les més difícils de Suïssa (Dauberhorn), aquest cop hem anat a fer una de les millors de Catalunya: la via Regina a Oliana.

La via consta de tres parts. La primera serveix per escalfar, tret de si la fas al mes d'agost, que quan arribes a peu de la via ja estàs més que calent! consta de vàries parets verticals equipat amb graons i cadenes, i d'algun petit descans amb menys pendent. És l'únic tram on hi ha ombra, així que més val aprofitar-ho. El tram finalitza amb la pujada a una agulla amb una magnífica vista sobre el pantà d'Oliana.

El segon tram està caracteritzat pel seu inici, un pont tibetà de 14m de llarg que, si no estàs acostumat, pot impressionar bastant.

Un cop finalitzat el segon tram, la calor i l'esforç ja comencen a passar factura. I segons la guia encara queda el tram més dur!!! Aquest és un seguit de trams molt verticals i aeris, combinats amb flanquejos.

Les dues grans dificultats d'aquest tram es concentren en pocs metres. Primer tenim un desplom no molt llarg, però que amb l'estona que ja portàvem costa bastant de passar (sobretot si t'emboliques amb els mosquetons i l'has de passar dos cops!). Tot seguit, hi ha un canvi de paret. No és que sigui molt difícil, però la primera impressió quan el veus "acollona una mica".


En aquest tram també vam tenir la sort de veure unes quantes àligues volant molt i molt aprop.



Al final de tot, arribem a dalt en unes 4 hores, amb molta calor i amb una hora i mitja per endavant de descens tant o més difícil que la baixada. El retorn es fa per un camí equipat, que pel fet de ser en baixada, sembla més difícil que la pròpia via!



Després d'unes 6 hores totals, arribem de nou el cotxe, on improvitzem una petita dutxa amb una garrafa d'aigua i tornem cap a casa.

Ha tornat l'estiu... hem deixat de suar!

El sol, la platja, la calor, els sopars a les terrasses,... tot això són símptomes de l'arribada de l'estiu, però també, i encara que sembli una contradicció, el poder deixar de suar.

Pels qui feu esport, i més concretament bicicleta, sabreu el que es sua pujant qualsevol muntanya. Doncs bé, amb l'arribada de l'estiu i gràcies a un invent d'hivern, això s'acaba. Els bikeparks, i en concret, els remuntadors et permeten pujar sense cansar-te i guardar-te l'energia per quan realment val la pena: per baixar!!! Així que el passat dissabte l'Eli i jo vam estrenar la temporada d'estiu amb una visita a la Molina.

La primera sorpresa va ser que per ser noia, et fan un 2x1. El motiu és clar, tret de l'Eli, només en vàrem veure 1 o 2 més. El bikepark no ha canviat gaire des de l'any passat. Han fet un wallride més, i han mantingut el que ja tenien: salts, pasarel·les, wallrides,... No és gaire gran comparat amb altres, però per anar-hi només un dia, crec que és la millor opció: és aprop, és l'únic a Catalunya, té camins per zones de bosc i zones artificials per entretenir-se molta estona.

I com ja vaig anunciar l'any passat, aquest any podrem comparar el nivell dels Pirineus amb el dels Alps: " propera estació: Les 2 Alpes".

Dia terapèutic

Desprès de tres mesos (en Xavi ha estat lesionat), avui per fi, tot i la calor hem anat a escalar. Ja en teniem ganes!. La veritat és que a l'ombra s'estava força bè, corria un ventet molt agradable.

Hem sortit a bona hora (8:36), (ei Marc estem millorant!) a les 9:30 ja estavem esmorçant al Bruc, en Marc, en Xavi i Jo.

Sorprenentment en l'acostament a les vies no ens hem perdut, (serà perquè no duiem el guia?, és broma!). En principi com en Xavi està mig lesionat, en Marc havia de començar a obrir vies, però com es veu que ahir se li va complicar la nit finalment hem convençut a en Xavi. Hem començat per un IV+, després en Marc l'ha fet també de primer i jo de segon (hauré de tornar a agafar confiança). En total hem fet tres vies totes senzilletes IV+ i V, i cap a quarts de tres hem anat a dinar, desprès de l'esforç la recompensa! (sempre hi ha un objectiu).

Hem compartit dos primers, per tres. Que no son sis per molt que alguns s'ho pensin. La carn era boníssima, i les amanides també. Ja haviem parat a aquest resstaurant alguna vegada peró nomès a esmorzar, de fet de moment es el millor del Bruc, molt recomanable.

La veritat es que l'escalada em relaxa, descarrego tensió i ara que s'acosten les vacances i que estic bastant estressada, m'ha anat molt bé, i a en Xavi també segur (no el deixo dormir gaire).

Ha estat una bon dia, llàstima que m'hagi passat tan depressa. El cap de setmana que ve pot ser toca mar esperem que sense contracorrents (això ho explicarè un altre dia).

En Pau i en Sergi

Justament el dia després d'haver-los batejat, avui per dinar hem tingut la visita d'en Pau, en Sergi i de l'Elena.

La veritat és que s'han portat com uns campions: han menjat, han dormit, ens han deixat menjar (més o menys) i hem estat jugant una estoneta. Només el Sergi ha muntat una mica el número amb la papilla de fruites del berenar, però res de l'altre món. Fins i tot han mantingut la calma quan la seva mare s'ha quedat tancada dins de l'ascensor! (una altra història per explicar de l'Elena).

El final d'una etapa

Ja fa quasi deu anys que acabava una de les grans etapes de la meva vida. Després de cinc anys per fí aconseguia ser llicenciat en matemàtiques.

Pocs mesos després començava el que fins ara havia sigut l'única feina que he tingut. Entrava al món de la consultoria i en concret a Better.
Professionalment, el pas per aquesta empresa realment ha sigut el que esperava, aprendre una mica de tot i aprofundir poc en les coses abans poder-te'n cansar.

Però sobretot em vull quedar amb el record de moltes persones amb les que m'he creuat. Companys de llargues nits al Deutsche com l'Eduard i el Ricardo. Amb els qui he compartit la feina, la carrera i el bàsquet, com el David i l'Agus. Amics, que fa tant que ho són, que quasi no relaciono amb haver-los conegut a Better, com el Miquel o el Josep. De les que he après moltes coses com el Martín, el Paul, l'Oscar o el Ramon. Tot i que crec que de tothom he après alguna cosa. Amb qui he compartit la muntanya i l'orientació, amb els Daniels, els Xavis i el Julio. El Carles, amb qui he compartit molts trajectes de cotxe, parlant de Badalona, de bàsquet i, com no, de la Penya. Clients, que han aportat alguna cosa més a aquest terme, com l'Enric, el Pere o l'Ignasi. Clients, que ara seran companys, com el Rafa. Un grup d'ex-betters i algun que encara hi és, amb els que espero continuar fent els habituals dinars i trobades, on hi ha l'Enric, el Jordi, la Leticia, la Cristina, la Naiara... Adictes a les sèries i companys de java amb qui he pogut compartir capítols i teories en tots dos camps, com el Jordi, el Sergio o el Fran. Persones amb les que he viscut alguna situació tensa, però de les que no guardo un mal record, com el Miquel. Massa gent que m'ha confirmat amb els seus (no)actes que la cobardia no és una bona virtut. Algunes de les persones que he conegut en la darrera etapa, que m'han demostrat que valen molt la pena i a les que m'hagués agradat conèixer millor, com l'Alain, la Gemma, el Dani, les Laures i l'Helena. Gent molt i molt bona, als qui ràpidament Better se'ls hi queda(rà) petit, com l'Alex o el Marcos. Companys amb els qui he compartit el secret i l'emoció de marxar, com l'Eva. El Miquel, que m'ha ensenya que ser soci no implica deixar de ser una persona normal. El darrer equip, al qui he deixat a mig projecte, però que espero que se'n surtin, Joseca, Quim, Esther, Vittorio,... i finalment, gent que prefereixo no esmentar i que oblidaré aviat, com algun dels meus darrers responsables.

Em deixo noms. Segur. Però sense cap mala intenció, simplement, falta de memòria.

A tots: A reveure!

Taller de Wok

I per fi arriba un post sobre una de les aficions en la que ser un cargol és una gran virtut.

Dijous passat, amb l'Albert vam participar en un taller de cuina oriental, dedicat a la cuina amb Wok. El taller l'organitzava la botiga "El Cullerot" de Badalona i és el primer d'una sèrie de tallers que faran i que s'aniran adaptant a la demanda que hi hagi.

En arribar, trobem dos vells coneguts, el Quico Vera, que imparteix el curs, i el Toni Forteza com alumne.

Comença el taller, i el Ferran Castrillo, l'especialista en cuina oriental, ens explica la història del Wok, les seves característiques i una mica més de teoria. De seguida comença la part pràctica, i tant el Quico com el Ferran creen un ambient distès i participatiu. El més simptomàtic és que tret dels cinc primers minuts, no vem tornar a seure a les nostres cadires.

Mentre ens explicaven i ensenyaven tot de productes típics de la Xina, ells dos (amb la nostra petita ajuda) van estar cuinant uns quants plats que vem poder degustar: uns raviolis xinesos, una sopa de pollastre (si! es pot fer sopa amb el Wok), un saltejat de llagostins amb verdures, tallarines amb verdures i unes broxetes de pollastre marinat. Tot boníssim i amb el gust diferent dels ingredients de la cuina xinesa (soja, gingebre, curry,...). Res a veure amb el típic restaurant "xino"!

Quasi tres hores de taller en les que vam aprendre, menjar i compartir una cuina mil·lenària, sana, gustosa i diferent. Totalment recomanable!

La setmana vinent hi tornem, aquest cop amb un taller de Sushi. Si us hi voleu apuntar, aquí teniu més informació.

Orientació nocturna

Dimarts, 8 del vespre, boscos de Vallvidrera a Collserola. Un grup d'unes 60 persones, vestides per córrer i armades amb una brúixola, un frontal i un mapa, es disposen a fer una cursa d'orientació nocturna. Entre elles, l'Enric, que s'estrena en aquest tipus de cursa, i jo.

Comencem la cursa (sortida en massa) i comencen els errors. A mi em sembla escoltar que la sortida es troba a 100m d'on ens trobem. Veig a tothom córrer en la mateixa direcció i penso "van cap a la sortida". Al cap d'una estona m'adono que no hi ha la sortida. Em paro i la segueixo buscant. Finalment em trobo amb l'Enric i em diu que la sortida era on havíem començat. Sort d'ell, si no encara l'estic buscant. Això em fa tenir una perspectiva totalment diferent del mapa.

A partir d'aquí trobem les tres primeres fites amb facilitat. Sortint de la tercera, l'Enric i jo decidim córrer junts. Agafem un caminet que cada cop es fa més estret, fins que finalment es difumina dins del bosc. La nostra tossuderia ens fa seguir pel mig del bosc. És curiós com de nit s'accentua la nostra capacitat (o més ben dit, discapacitat) per veure camins on simplement hi ha una clariana entre els arbres! Després de la tercera vegada en que li dic a l'Enric "jo tornaria enrera", i de començar a escoltar sorolls no identificats, tornem fins a la fita 3, havent perdut uns 20 o 25 minuts. Ens reorientem i enfilem el camí bo cap a la 4. A partir d'aquí trobem la resta de fites de forma fàcil.

En total una hora de cursa, en la que l'Enric i jo vem aprendre coses l'un de l'altre, i en el que el millor va ser que ens ho vem passar d'allò més bé!

Us deixo una foto de les vistes nocturnes del bosc...

Esquiant al Bastiments

Després de la nevada més gran dins d'una temporada excel·lent per a l'esqui, dissabte buscàvem fugir de les aglomeracions que ens podíem trobar a pistes, i del perill d'allaus del Pirineu central i occidental. Així que 2 palillerus, el Marc i el Jordi i 2 boarders, l'Ori i jo ens disposem a pujar el Bastiments.

Arribem a Setcases cap a les 9 del matí i, després de buscar un bar on ens volguessin donar d'esmorzar, les previsions no eren gaire optimistes. Des d'allí les muntanyes es veien força pelades, tot i els múltiples avisos d'excés de neu que s'havien fet. Per sort, res més lluny de la realitat.

Comencem la pujada cap a les 10, marcada per les ratxes de vent molt fortes que en alguns moments feia que ens haguéssim d'aturar. Per sort no eren continues.

En unes 3 hores i quart ens plantem a dalt del cim, aquest cop sense haver patit tant com la darrera pujada a la Tossa Plana. Descansem una mica, fem les fotos de rigor, i amb un vent insoportable ens decidim a baixar.

Durant la baixada el vent desapareix, i podem gaudir de 3 magnífiques pales. Vem tenir sort, ja que la majoria de gent que havia pujat abans que nosaltres no s'havia atrevit a fer aquelles pales, així que les vem poder estrenar.

Un cop a baix, el més que guanyat dinar a Setcases mentre comentem tots els moments de la jornada.

El dia abans parlant amb el Quim (un company de feina) sobre l'excursió que anavem a fer, sobre l'evident esforç que suposava i comparant amb esquiar a pistes, em va preguntar: "i, per què feu això?". La resposta és clara, les sensacions de la muntanya s'han de viure per saber el que són!

A més d'aquestes fotos i videos, en podeu veure més aquí.

Un petit luxe

Dimarts al vespre rebo un correu de Vallnord: està caient una gran nevada. Per la precipitació, i temes laborals, ens hem d'esperar a divendres.

Així que divendres a les 7 del matí l'Eli i jo enfilem cap a la Masella. Sens dubte, un petit luxe poder esquiar entre setmana!

Arribem i fa un dia fantàstic, com a mínim per disfrutar del sol, una mica massa de calor per a esquiar. Tot i la neu caiguda, també ha plogut i ha fet vent, amb el que la neu està una mica dura, sobretot a fora pista, on quasi no ens hi podem ficar. Crec que caldria posar una normativa més estricta a la informació que donen a pistes: ni la neu era pols, ni hi havia un mínim de 70cm.

Al final, un molt bon dia d'esqui: sense cues, poca gent a pistes, alguns trossos amb molt bona neu i una iniciació al freestyle.

Una nova cursa d'orientació

Com deia al darrer post d'orientació, hem aconseguit que hi hagi més adeptes a aquest esport. Aquest cop erem una bona colla. La mònica amb tres companys més que s'estrenaven, l'Ori que corria amb el Joan Antoni, el David que, després d'haver fet una gran cursa d'estrena, provava la següent categoria, l'Enric que repetia, aquest cop amb la Su (ella s'estrenava), i jo.

En quant a la cursa, n'hi havia dues.
Els no iniciats feien modalitat SCORE, en la que et donen un mapa amb unes 40 fites i n'has de fer 20, les que vulguis.
A la categoria de competició on estavem el David i jo, la cursa en realitat eren dues seguides: en feies una canviaves de mapa i feies la següent. El terreny no era gaire extens, però si amb forts pendents cosa que propiciava que continuament hi hagués canvis de pendent: puja, baixa, puja, baixa,... Així que s'ha convertit una mica en un trenca-cames. Com a novetat, el David i jo hem corregut amb el sistema electrònic per marcar les fites. La veritat és que et fa guanyar força temps i, a més, et permet analitzar els temps invertits en cada fita.

Resultats.
La Mònica i companyia totalment satisfets. No corren amb esperit de competició. Simplement volen aprendre i passar-ho bé. Ho han aconseguit al 100%.
L'Ori i el Joan Antoni desqualificats. Algun error al marcar una fita.
L'Enric i la Su quarts. Millora important de l'Enric i gran debut de la Su. L'important sobretot és que a la Su li ha agradat i hi tornaran.
Al David se li ha fet una mica massa llarg el canvi de categoria i ha acabat força desfondat.
Jo he fet tretzè, o sigui per la meitat. Això si, he sigut el millor de tots els participants en una de les fites!

Al final de la cursa, tots parlant de quan és la propera (potser una nocturna?). Això s'anima!!

Primera esquiada de la temporada

Anava a començar el post donant totes les excuses possibles: que si el grip, que si la taula a l'esquena pesa molt,.... però començarem amb una conclusió: m'he de posar més fort!

Diumenge 6:15 del matí, benzinera a la C-58. Dos "boarders" i 7 "palillerus" enfilen camí cap a la Cerdanya, a pujar la Tossa Plana de Lles. Després de tornar a casa a buscar les pells de foca del Marc i de fer una parada per fer un bon esmorzar, una mica abans de les 10 del matí ja estem amb els esquis i les raquetes posades per començar l'ascens.

L'excursió comença de forma força suau per les pistes d'esqui de fons de Lles. Uns 3km després arribem al refugi del Pradell amb l'únic incident d'un pal trencat del Jordi. A partir d'allà el camí enfila pel mig del bosc amb un pendent marcadament més pronunciat. Cada cop la pujada se m'anava fent més pesada, i el cansament se m'anava accentuant. De fons anava sentint la cançó "és l'esquí qui guanya, qui guanya, és l'esquí qui guanya al snow".

Tot i que el camí es feia més dret, a base d'anar fent "esses" aconseguim mantenir el pendent fins a dalt del cim. En total haviem salvat quasi 900m de desnivell en poc menys de 6,5 km i en una mica menys de 5 hores (comptant parades).

Després de descansar una mica, admirar el paisatge, rebre les lliçons de geografia física del Jordi (es coneix totes les muntanyes!) i fer les fotos de rigor, ens preparem per baixar. Per fi podem demostrar l'Ori i jo per que val la pena pujar la taula a l'esquena! El primer tram permet anar familiaritzant-se amb la neu acabada de caure, i fer uns quants slaloms entre les pedres que sobresurten.

Quan ja portem més de mitja baixada se'ns presenta un dilema. Baixar per on haviem pujat (poc pendent però totalment baixada), o anar a fer una magnífica pala que ens duia cap a un torrent que no sabíem com en sortíriem. Tot i que el sentit comú deia que anéssim per on havíem pujat, les ganes d'estrenar una pala poden més. Comença a baixar el Marc, cau després d'un parell de girs. Encara hi ha més ganes de baixar-hi! M'hi llenço jo i la cançoneta comença a canviar d'estrofa: "és l'snow qui guanya, qui guanya,...". Finalment hi baixem 6 dels nou que erem. Anem a parar al costat d'un riuet. Els esquiadors més o menys poden anar fent, però pels que anem amb snow, és massa pla. Cada cop que hem de parar és un drama: ens enfonsem de neu fins més amunt dels genolls i l'esforç per sortir-ne quasi acaba amb les poques forces que em queden. Finalment aconseguim sortir-ne, anant a parar altre cop a les pistes i de retorn al cotxe.

La sortida acaba amb un berenar-sopar a Bellver, que ens permet recuperar forces abans de tornar cap a casa.

La conclusió és que per fer aquest tipus de sortides és millor els esquís, com a mínim si cal remar en algun moment. Ara, a l'hora de baixar per neu verge la cosa canvia.

El que si que és veritat és que hi ha coses que amb el snow mai podrem fer, i si no mireu la foto del Marc!