Orientació nocturna a Badalona

Dimecres 19:00, comença la segona cursa nocturna de la temporada. Aquest cop és a Badalona i, com el terreny me l'hauria de conèixer, m'apunto al circuit llarg!

Començo la cursa una mica despistat. La primera fita tot i que m'hi acosto, no acabo d'afinar i em costa força estona trobar-la. Em sembla que hauria de començar aquestes nocturnes una mica més concentrat, ja que en totes les que he fet sempre em costa molta estona començar a trobar-me còmode. En això influeix que feia menys d'una hora sortia de la feina amb mil i un problemes, havia de tornar de Barcelona, passar per casa, canviar-me, menjar alguna cosa, agafar el cotxe, anar a buscar a l'Enric i plantar-me a Montigalà. Massa coses per només una hora.

La segona, tercera i quarta fites estan més aprop de camins i m'ajuden a agafar confiança.

La cinquena i sisena costen una mica més i, sobretot em fan notar més cansat, cosa que em fa cometre una errada a la setena, que tot i que no em fa perdre molt temps si que em fa donar una mica de volta.

La vuitena i novena són fàcils, però amb una pujada considerable.

La desena ja és a la part més alta del mapa, quasi a la urbanització de la Vallensana. De nou em torna a costar una mica, suposo que pel cansament.

La onzena és una tirada molt llarga i gràcies a conèixer el terreny crec que ho faig prou bé, o com a mínim faig menys desnivell que la majoria. Podeu veure una discussió sobre l'elecció d'itinerari aquí (també hi ha els resultats). Sobretot em permet córrer sense preocupar-me de l'orientació i recuperar-me una mica.

A partir d'aquí ja és baixada. La dotzena trigo una mica per una confusió entre un marge i un camí al mapa. Tretze i catorze són senzilles. La quinzena la identifico ràpidament amb el pont de Montigalà i la trobo fàcilment. La setzena em confio massa del meu coneixement del terreny i cometo una errada, que em fa perdre una mica de temps.

La dissetena la trobo bé i finalment la divuitena la puc trobar després de fer la última rampa de la cursa.

Al final 1h 24minuts. Me'n vaig amb la sensació de que ho podria fer molt millor i de que encara em costa això de les curses nocturnes. Però veient els resultats (posició 19 de 42), i tenint en compte que la gent que fa el circuit llarg sol ser gent bona, no està gens malament. Com a mínim he vist els punts on fallo més: concentració al principi i després dels trams de més exigència física.

L'Enric també va córrer la cursa, al circuit curt, però sense brúixola!!! Podeu llegir la seva crònica aquí.

Diumenge en bicicleta

Després de decidir que no anavem a esquiar pel risc d'allaus, de no poder escalar per la pluja i de que el dissabte anés a fer el "tonto" amb els companys de Mataró, avui hem decidit sortir en bicicleta per Badalona.
El dia com ja us he dit, no s'ha llevat gaire asolellat, i durant quasi tota la sortida ens han acompanyat algunes gotes de pluja. Així que hem decidit fer una cosa curteta, per si calia tornar ràpid cap a casa. Això si, ens hem entretingut fent alguns saltets, i algunes zones una mica tècniques.
El següent video recull el que hem grabat. És el primer que muntem, així que no sigueu molt durs amb les crítiques... ;-)

1a cursa de l'any

Aquest diumenge hem començat la temporada 2010 d'orientació!

La cursa era del circuit OROS, un campionat de curses popular que, per la proximitat geogràfica i per les facilitats que donen per córrer, hi participem bastant.

Aquest cop hem participat l'Enric, l'Eli i jo, tots tres al mateix circuit, però amb l'Eli i jo corrent com a parella.

Donat que córrer en parella té un clar desavantatge (es perd temps discutint, explicant i debatent), l'Eli i jo hem decidit fer una tàctica nova: fariem les fites alternativament de forma que en cada una, un de nosaltres guiava i l'altra només seguia, sense quasi opinar. A la pràctica, no ha sigut tant perfecta la divisió, i en més d'una ocasió se'ns ha escapat algun comentari de "segur que és per aqui?", "vols dir que no t'estàs equivocant de camí?". Però bé, no han sigut gaire els comentaris que ens hem fet. El resultat de l'experiment? prou bo. Em sembla que ha sigut una de les millors actuacions que hem fet en format parella: hem sigut els PRIMERS!!! (val a dir que només hem participat nosaltres com a parella jeje). I mirant la classificació global hem sigut el 10 de 39 participants.

Ho haguéssim fet millor per separat? segurament, però correr en parella (i més si és la teva), té molts alicients que no et dóna el córrer sòl!

En quant a la cursa, era al Turó de Cerdanyola a Mataró, un petit turó situat quasi dins la zona urbana que permet fer una cursa en un terreny reduït, continus canvis de direcció, multitud de camins i encreuaments i un desnivell força pronunciat en alguns punts.

L'Enric, també ho ha fet molt bé, i si no recordo malament també crec que ha sigut una de les seves millors curses en la recent estrenada categoria. Podeu veure la seva crònica aqui.

Al final, tots contents!!

Un cap de setmana complet

Aquest cap de setmana havíem de marxar a escalar tot el cap de setmana, però al final per diferents motius ens hem fet enrere i, s'ha convertit igualment, en un cap de setmana físicament intens.

Dissabte matí

Anem amb l'Ori a escalar a Montserrat. També s'hi apunta un amic seu, el Josep. Decidim anar al sector el Llençol, a Collbató, on ja vaig estar amb el Marc la setmana passada. La pujada fins al sector ja fa escalfar: 300m de desnivell en menys de mitja hora.

Comencem per un V ben llarg, quasi trenta metres. No és difícil, però cap al final la llargada es nota.

Després seguim amb un V+. L'Ori se'l treu sense gaire problemes. El Josep passa directament al 6a+ del costat. En el primer intent, un parell de saques, i l'abandona. Mentre jo faig el V+, on em toca apretar de valent, però al final me'l trec. Al segon intent, el Josep sembla que s'ha estudiat bé el 6a+ i se'l treu amb una aparent facilitat. Quan acaba, l'Ori es pica i també se'l treu, tot i que aquí si que arriba bastant just. Per acabar el Josep puja una mica més de grau i prova un 7a de segon. La veritat és que és una mica massa pel grau que tenim, però va bé provar coses així per anar acostumant-se. Quan baixa, encara falta desmuntar el 6a+. Tot i que, volia reservar forces per la tarda l'intento jo, aquest cop de segon. Igual que el Josep al 7a, aquesta via és una mica massa pel meu nivell, i entre això i que ja estava pensant en la tarda, necessito l'ajuda de l'Ori per treure-me'l.

Entre tot se'ns fan quasi les 3 i marxem, satisfets d'haver fet només tres vies, però apretant de valent!

Dissabte tarda

Des de que em vaig esguinçar el peu a finals de maig, no havia tornat a jugar amb els Canalets. Ahir va ser el retorn. Tot i que vaig fer tot el que vaig poder, no va ser un retorn gaire lluit. Em costa situar-me a la pista. Com a equip, tampoc fem un gran partit i acabem perdent de 12.

La veritat és que cada cop em costa més passar-m'ho realment bé dins la pista amb l'equip. La idea que anem agafant del que busquem amb l'equip, s'allunya del que a mi m'agrada del bàsquet. Per sort, amb molts d'ells, fora de la pista continuem sent un bon grup d'amics, pel que compensa les altres coses.

El Marc, tot i que a vegades parla molt, però no diu res, té una frase que aqui es pot aplicar: "els extrems són bons". Això de reservar-se escalant, per acabar fent un partit on no m'hi acabo de trobar, no crec que ho repeteixi. El proper dia a tibar de valent, i si queden forces ja jugarem a bàsquet...

Diumenge matí

Sortim amb l'Eli en bicicleta pel Corredor.

Anem a investigar la zona de la torre del Moro, a Llinars. Pujant cap allà podem gaudir de la tranquilitat i bellesa dels boscos de la zona. Un cop a dalt del turó de la torre, una parada per esmozar i iniciem una trialera que ens recomanen uns motoristes. Anem baixant, i la veritat és val força la pena. Una camí estret pel mig del bosc, però sense gaire dificultats.

Un cop a baix, decidim tornar a pujar per una altra ruta, per buscar una nova baixada. Tot i ser novembre, la calor es fa notar, i tots dos suem de valent a les rampes més dures. Quan ja estem arribant a dalt, ens trobem un grup de gent amb bicicletes de descens que els estan remolcant amb cotxes. Preguntem i ens diuen que van a fer un descens força tècnic fins a Llinars.

Ens hi apuntem, però llavors un d'ells em fa el típic comentari "i a ella la portaràs per aquesta baixada?".

La resposta hauria d'haver sigut triple:

1. a ella li pots preguntar directament, que la tens al costat
2. a ella no fa falta que la porti enlloc, que sap anar sola
3. ella és capaç de baixar per tot arreu

per educació, i ja que ens ensenyaven el camí, simplement els hi donem la tercera resposta, i els hi argumentem que està acostumada a baixar per tot arreu, i que si no pot ja es baixarà de la bicicleta.

Un cop ficats a la baixada, ens adonem que el noi que es "preocupava" per l'Eli, tenia part de raó, i la baixada és força tècnica i complicada. S'ha de baixar en algun tram, però més del 95% el fa a sobre la bici!!

Es tracta d'una baixada que val la pena fer-la amb proteccions (avui no les duiem), així que el proper dia i tornarem ben preparats, ja que ha sigut un gran descobriment!!

Dimenge tarda

Per fi descansem!!!

Freeride per Mataró

Divendres. Dia per planificar el cap de setmana. Amb l'Eli hem decidit que diumenge escalarem, així que demà pot ser un bon dia per tornar a fer una mica de ruta en bicicleta. Començo la ronda de propostes.

Ori: "no, demà tinc curs"

Marçal: "no, demà tinc classes de trial"

Marc: "uf!!, que cansat això d'anar en bicicleta".

Així que em trobo amb ganes de fer alguna cosa però sense ningú a qui proposar-li. Me'n recordo que molts cops he vist al ForoMtb una gent de Mataró que fan sortides del mateix estil que jo: 20-30km, amb calma pujant i buscant les dificultats en les baixades. Dit i fet, em connecto i veig que a l'endemà anaven a fer una sortideta. Ens intercanviem quatre missatges i ja està! hem quedat. Em comencen a entrar els dubtes: "a veure si serà el típic psicòpata que busca víctimes per internet... " jajaja. Res més lluny de la realitat.

Dissabte 8h del matí, Mataró. Em trobo amb l'Abel i el Jose. Ens presentem i comencem la ruta. Anem pujant tranquilament, i ens anem coneixent una mica. M'expliquen el tipus de rutes que fan i realment sembla que encaixa bastant amb el concepte que jo tinc d'anar en bici.

Quan portem poc més d'un quart d'hora, primer contratemps,trenco la cadena mentre pugem. Em sap greu, ja que quasi no els conec i els estic fent perdre temps, però me'n adono que són com jo: no hi ha cap pressa per pujar, ja correrem a la baixada! Se'ls veu bona gent i em fan sentir còmode, tot i que els acabo de conèixer.

Al cap de poc ens trobem amb el primer obstacle. Un tallat de més o menys un metre i mig. L'Abel el fa com si res, i el Jose s'ho pensa una mica més, però també. M'ho penso una mica i em diuen "ei, que no és obligatori fer-ho!". Però tot i estar una mica fred també l'hi tiro sense problemes. Em sembla que era una petita prova per anar veient quin nivell tinc ;-).

Seguim pujant. Em demostren que amb un parell de c... es pot pujar per tot arreu amb una bici de més de 20kg! Remuntem un petit descens amb curves peraltades, tallats,... i aprofitem també per parar i fer-los.

L'Abel en un dels salts de la pujada.

Finalment arribem a dalt de tot, prop de Can Bruguera, on tenen muntat un descens realment molt guapo! Tallats, passarel·les, dobles, peraltes,... Espero recordar on està el proper dia!

El Jose saltant una de les pasarel·les

El vídeo de la jornada fet per l'Abel

El Jose, L'Abel i jo.

Arribem de tornada a Mataró. Realment ha sigut un dia de bici molt bo, i tot i que sembla que tinguin una mica més de nivell que jo, com a mínim avui els he pogut seguir sense gaire problemes. A veure quan em portin per llocs més difícils!

Tant els corriols de Mataró, com l'Abel i el Jose, han sigut una gran descoberta. Sens dubte, repetirem!

Bike parks, final de temporada

Tot i que només hem escrit el primer dia i l'últim, aprofitaré aquest post per descriure una mica l'activitat que hem tingut aquest estiu als bikeparks.

Vam estrenar la temporada a la Molina, pujant l'Eli i jo un dia per escalfar pels alps.

A l'Agost vem pujar a Les Deux Alpes, amb l'Ori, el Marçal, el Nacho, la Judit i el Jaume. Va ser un viatge marcat per la curta durada. Només vem poder aprofitar tres dies de bicicleta.

Teníem el record de tres anys enrere, i la veritat és que no ha evolucionat gaire des de llavors: alguna passarel·la més, alguna pista més, però poca cosa pel temps que havia passat. A més ens vem trobar un terreny menys cuidat que llavors, que posava a prova la nostra resistència física i la de les bicicletes! (pregunteu-li a l'Ori pels seus dits i la va forquilla). Tot i això, manté un avantatge respecte als pirineus, i és la quantitat de quilòmetres que tenen les pistes. La conclusió però, és que ens ho pensarem una mica més abans de tornar a fer tants quilòmetres.

La colla dels Alps

L'Eli i la Judit a més de 3.000m d'alçada!

Finalment, hem pujat un parell de cops a Vallnord durant la tardor. Potser per que hem aprofitat més sabent que eren els últims dies, o potser per que és el record més fresc que tinc, o potser perque el clima de tardor afavoreix que el terreny estigui quasi perfecte, o potser simplement, per la qualitat de les pistes. però crec que han sigut els millors dies de bicicleta.

Vallnord és suficientment petit com per a fer totes les pistes en un sol dia, però alhora té suficients detalls com per estar entretingut uns quants més (salts, pasarel·les, wallrides,...). A més, aquest any hem descobert que hi ha més camins que no estan senyalitzats, com l'anomenada "super secreta", una baixada que combina a la perfecció la tècnica de les trialeres, la velocitat d'un single-track i la bellesa i tranquilitat dels boscos d'Andorra. Tot i que l'Eli i el Marçal no hi estan d'acord, per mi és una de les millors baixades que he fet en els darrers anys.

La mini-colla de Vallnord

Els salts de l'Eli ja no tenen gaire a envejar als nostres! Girl Power!

La foto una mica fosca, però què em dieu del salt?

El mateix salt, però en video. Bé Marçal!

Al vídeo potser no s'aprecia, però creieu-me que aquest tram no era fàcil!

Aqui podeu veure algunes fotos i videos més.

Ara si que ja, fins l'any que ve haurem d'esforçar-nos per pujar!

Catalunya sostenible

2 dies abans de que comenci la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura de Barcelona, m'he vist forçat a posar aquesta reclamació a Ferrocarrils de la Generalitat:

"Com molts altres dies, ahir diumenge 20 de setembre vam agafar els ferrocarrils des de plaça Catalunya fins al Peu del Funicular. Un cop allí, com molts altres dies, pensàvem agafar el funicular fins a Vallvidrera. D'aquesta manera podem començar la nostra sortida en bicicleta des d'un punt més elevat, estalviant-nos trams urbans i visitant millor el parc de Collserola. Un cop al Peu del Funicular ens trobem que hi ha prop de 15 usuaris més en bicicleta. Quina és la nostra sorpresa quan ens diuen els operaris que només poden pujar dues bicicletes en cada trajecte! Encara que no hi hagués gent a peu que volgués fer servir el funicular!

Vam estar parlant-ho amb els operaris, i ells entenien la nostra queixa, però deien que “de dalt” els hi havia donat aquesta ordre. I no ens donaven la possibilitat de parlar amb ningú que realment pogués decidir res.

Durant l'estona que vam estar parlant amb aquells operaris, es va donar la situació de pujar el funicular quasi buit, amb només dues persones i dues bicicletes, mentre hi havia una cua que en aquells moment ja s'acostava a la trentena de bicicletes.

La meva reclamació és en contra del poc sentit comú de les normatives de FGC. Entenem que si hi ha usuaris que van a peu tinguin prioritat i, de fet, el nostre grup sempre som respectuosos amb aquesta prioritat (no només als ferrocarrils). Però no entenem el malbaratament de temps, energia i diners que suposa aquesta normativa tan rígida. No té sentit malgastar l'energia que mou el funicular amb només dues bicicletes quan hi ha una cua de 30 persones. No té sentit malgastar el temps dels usuaris, fent-li fer cua, quan el funicular està pràcticament buit. No té sentit malgastar els diners de tots movent un funicular que quasi està buit.

Aprovem que hi hagi la normativa que prioritzi els usuaris que van a peu, però reclamem que aquesta l’apliquin amb sentit comú, i que havent-hi uns operaris allí, aquests puguin aplicar aquest sentit i no provocar situacions absurdes."

Un exemple més de com l'administració pública fomenta aquesta sostenibilitat i aquesta seguretat (vam acabar pujant per carretera amb tots els cotxes!).

La ferrata d'Oliana

Per finalitzar les vacances, aquest any vem decidir anar a fer una via ferrata. Després de que l'any passat vem fer la més llarga i una de les més difícils de Suïssa (Dauberhorn), aquest cop hem anat a fer una de les millors de Catalunya: la via Regina a Oliana.

La via consta de tres parts. La primera serveix per escalfar, tret de si la fas al mes d'agost, que quan arribes a peu de la via ja estàs més que calent! consta de vàries parets verticals equipat amb graons i cadenes, i d'algun petit descans amb menys pendent. És l'únic tram on hi ha ombra, així que més val aprofitar-ho. El tram finalitza amb la pujada a una agulla amb una magnífica vista sobre el pantà d'Oliana.

El segon tram està caracteritzat pel seu inici, un pont tibetà de 14m de llarg que, si no estàs acostumat, pot impressionar bastant.

Un cop finalitzat el segon tram, la calor i l'esforç ja comencen a passar factura. I segons la guia encara queda el tram més dur!!! Aquest és un seguit de trams molt verticals i aeris, combinats amb flanquejos.

Les dues grans dificultats d'aquest tram es concentren en pocs metres. Primer tenim un desplom no molt llarg, però que amb l'estona que ja portàvem costa bastant de passar (sobretot si t'emboliques amb els mosquetons i l'has de passar dos cops!). Tot seguit, hi ha un canvi de paret. No és que sigui molt difícil, però la primera impressió quan el veus "acollona una mica".


En aquest tram també vam tenir la sort de veure unes quantes àligues volant molt i molt aprop.



Al final de tot, arribem a dalt en unes 4 hores, amb molta calor i amb una hora i mitja per endavant de descens tant o més difícil que la baixada. El retorn es fa per un camí equipat, que pel fet de ser en baixada, sembla més difícil que la pròpia via!



Després d'unes 6 hores totals, arribem de nou el cotxe, on improvitzem una petita dutxa amb una garrafa d'aigua i tornem cap a casa.

Ha tornat l'estiu... hem deixat de suar!

El sol, la platja, la calor, els sopars a les terrasses,... tot això són símptomes de l'arribada de l'estiu, però també, i encara que sembli una contradicció, el poder deixar de suar.

Pels qui feu esport, i més concretament bicicleta, sabreu el que es sua pujant qualsevol muntanya. Doncs bé, amb l'arribada de l'estiu i gràcies a un invent d'hivern, això s'acaba. Els bikeparks, i en concret, els remuntadors et permeten pujar sense cansar-te i guardar-te l'energia per quan realment val la pena: per baixar!!! Així que el passat dissabte l'Eli i jo vam estrenar la temporada d'estiu amb una visita a la Molina.

La primera sorpresa va ser que per ser noia, et fan un 2x1. El motiu és clar, tret de l'Eli, només en vàrem veure 1 o 2 més. El bikepark no ha canviat gaire des de l'any passat. Han fet un wallride més, i han mantingut el que ja tenien: salts, pasarel·les, wallrides,... No és gaire gran comparat amb altres, però per anar-hi només un dia, crec que és la millor opció: és aprop, és l'únic a Catalunya, té camins per zones de bosc i zones artificials per entretenir-se molta estona.

I com ja vaig anunciar l'any passat, aquest any podrem comparar el nivell dels Pirineus amb el dels Alps: " propera estació: Les 2 Alpes".

Dia terapèutic

Desprès de tres mesos (en Xavi ha estat lesionat), avui per fi, tot i la calor hem anat a escalar. Ja en teniem ganes!. La veritat és que a l'ombra s'estava força bè, corria un ventet molt agradable.

Hem sortit a bona hora (8:36), (ei Marc estem millorant!) a les 9:30 ja estavem esmorçant al Bruc, en Marc, en Xavi i Jo.

Sorprenentment en l'acostament a les vies no ens hem perdut, (serà perquè no duiem el guia?, és broma!). En principi com en Xavi està mig lesionat, en Marc havia de començar a obrir vies, però com es veu que ahir se li va complicar la nit finalment hem convençut a en Xavi. Hem començat per un IV+, després en Marc l'ha fet també de primer i jo de segon (hauré de tornar a agafar confiança). En total hem fet tres vies totes senzilletes IV+ i V, i cap a quarts de tres hem anat a dinar, desprès de l'esforç la recompensa! (sempre hi ha un objectiu).

Hem compartit dos primers, per tres. Que no son sis per molt que alguns s'ho pensin. La carn era boníssima, i les amanides també. Ja haviem parat a aquest resstaurant alguna vegada peró nomès a esmorzar, de fet de moment es el millor del Bruc, molt recomanable.

La veritat es que l'escalada em relaxa, descarrego tensió i ara que s'acosten les vacances i que estic bastant estressada, m'ha anat molt bé, i a en Xavi també segur (no el deixo dormir gaire).

Ha estat una bon dia, llàstima que m'hagi passat tan depressa. El cap de setmana que ve pot ser toca mar esperem que sense contracorrents (això ho explicarè un altre dia).