30 de novembre de 2008

Un Somni Fet Realitat

Per fi!!!! Despres de molt d'esforç, estrés i patiment, el passat dia 21 de novembre vaig inaugurar la meva botiga.

La inaguració va ser un èxit, va venir molta gent a donar-me el seu suport.
Estic molt agraïda a tots els que heu estat amb mi desde el primer moment, i em seguiu animant en la meva nova aventura.

Han estat moments difícils, però les dificultats es poden superar si en reconeixem les causes i salvem els obstacles que ens impedeixen vèncer-les. Desde que naixem fins que morim l'ingredient fonamental que modela i alimenta el nostre jo i el nostre nivell de satisfacció amb la vida son els vincles afectius que anem creant amb els altres . Estem fets d'infinites connexions, per la qual cosa les relacions afectives són la font de felicitat mes important en la vida. L'amor incondicional que he trobat amb en Xavi, i la convivència amb els amics han estat autèntics antidots contra els efectes de qualsevol calamitat. Sense el vostre suport no ho haguès aconseguit.

MOLTES GRÀCIES! Per ser part de mi i ajudar-me a fer realitat el meu somni!

16 de novembre de 2008

Margalef, un "paradís" per a l'escalada?


Abans d'arribar a Margalef ja tenia pensat el títol de l'article que escriuria: "Margalef, un paradís per a l'escalada". Un cop passat el cap de setmana no ho he tingut tan clar.
Dissabte al matí arribem cap a les onze al poble, fem un cafè, deixem que se'ns passi el mareig dels darrers quilòmetres de corbes i cap a la paret.
A l'hora dels senyors, a les 12h, arribem al sector "llepafils", situat a menys de 3 minuts de la pista asfaltada. És un sector amb quasi 40 vies, on més de la meitat no arriben al sisè grau (= assequibles, pels qui no entenguin d'escalada). Hi ha força gent, però encara trobem un grup de 5-10 vies on no hi ha ningú. Comencem per vies fàcils, per anar coneixent la roca i poc a poc anem pujant de grau, alhora que va arribant més gent, fins la gran eclosió d'un grup de 40-50 persones que arriben tots junts. Des de dalt de les vies, sembla una filera de persones sense fi!

A partir d'aquell moment, la pau i tranquilitat que ens dóna l'escalada va comença a transformar-se: estrés i corredisses per trobar vies lliures, crits i xivarri que quasi no deixen que ens escoltem entre nosaltres, incivisme de gent que es pensen que per ser més tenen més drets que la resta,... En fi, a la que podem ens allunyem una mica, però sembla que la potència de la seva veu sigui proporcional al distanciament, amb el que no aconseguim la pau desitjada. Això si, no sé si per l'estrés de la gent, però acabem el dia com un dels més productius, amb 7 vies fetes.

A la nit dormim a Ca Calbet, un acollidor hostal rural, que ens permet relaxar-nos i ens fa oblidar les aglomeracions del dia.

A l'endemà, decidim anar a un altre sector més petit. El sector triat (en realitat són dos que estan quasi junts) és la Granota i Cingles del Molí. Estant tots dos a peu de pista, comencem per la Granota, on decidim fer uns V+ per escalfar. El primer se'ns resisteix i molt, i tot i que podem amb ell, les seves abrasives roques ens deixen ben marcades les mans. Tot seguit fem un altre via i, cansats de fer-nos malbé les mans i la corda, canviem de sector.

A Cingles del Molí, trobem 6 persones més, però res a veure amb el dia anterior. Tranquilitat, calma, força silenci. S'agraeix. Desapareix la sensació que havíem tingut el dia anteriror.
Realitzem dos V i un 6a, que se'ns dóna extranyament massa fàcil. Potser, el professor autòcton de la zona, ens ha ajudat a llegir millor la paret ;-). Un gran dia d'escalada.


En resum, Margalef és un paradís per a l'escalada? com tot, depèn. L'entorn, les parets i les vies, propicien que ho siguin. Un paisatge fantàstic, un petit i bonic poble per allotjar-s'hi, un temps ideal a l'hivern, unes roques amb unes formes encissadores i capricioses, una quantitat de vies inacabable i de tot tipus... Ara, si lligues tots aquest bons ingredients amb les aglomeracions de gent i l'incivisme que aquestes aporten, se't pot indigestar una mica. Aquest cap de setmana hem tingut la sort (o mala sort) de tastar les dues vessants.