15 de desembre de 2008

Nous adeptes a l'orientació

Després de tres dies amb un virus d'estómac que se m'havia endut quasi quatre kilos, el panorama per diumenge al matí no era gaire optimista. I més quan només sortir de casa ens trobem en Joan Teixidó (en "Teixi" de la Jungfrau) i amb aquell somriure que no saps i fa broma o no ens diu: "vigileu que nevarà". Nevar no nevava, però fred en feia i molt a Mataró. El panorama no era massa encoratjador, però hi havia l'al·licient (i una mica de sentit de la responsabilitat) de que s'estrenaven el David i l'Enric, i jo havia estat qui els havia "enganyat".

Cap a quarts de deu estavem allà el David, l'Enric, els germans Masachs, la Mónica i una amiga seva. Després de les últimes explicacions de com funcionava tot allò, cap a les 10h vem començar.

Jo vaig sortir l'últim i a les primeres rampes ja vaig notar que el cos encara no el tenia recuperat. Em vaig animar quan a la quarta fita vaig atrapar a l'Ori i a l'Enric, tot i que ells estaven fent un altre circuit i tampoc em servien de molta referència. Durant la cursa vaig tenir uns quants altibaixos, suposo que deguts a l'estat físic: moments de col·lapse mental, moments d'eufòria, moments de fred i tot seguit de calor, moments de pensar que s'acabi ja i d'altres d'assaborir la cursa. Una hora i quart després vaig aconseguir finalitzar, amb la referència del Daniel, un company de feina que s'hi dedica seriosament i que havia fet 55 minuts. Així que podia estar ben content. Finalment vaig aconseguir ser 13è dins de la meva categoria.

A l'arribada m'esperava el David, que amb la tranquilitat que el caracteritza, em diu que feia estona que havia arribat. Havia completat el circuit tot just en una hora. La veritat és que tenia plena confiança de que ho faria molt bé, i així va ser. Segon de la seva categoria.

Al cap d'una estona van arribar l'Ori i l'Enric. S'havien perdut en una de les fites, sortint-se del mapa i perdent uns 40 minuts. Una bona cursa, tenint en compte que era la primera i la dificultat. El més important, però era la cara de felicitat de l'Enric quan va arribar!

Després de canviar-nos, d'anar a fer uns cafès i de que l'organització ja comencés a desmuntar el circuit, van arribar el Marçal, la Mònica i la Raquel. S'ho havien près amb calma, però sobretot havien rigut molt.

En resum una molt bona cursa en la que tots ens vem divertir. El més important de tot és que l'Enric i el David només acabar ja em preguntaven: "quan és la propera?". Al gener hi tornem!

5 de desembre de 2008

Geocaching


Diumenge passat vem provar un nou esport que encara no teniem a la col·lecció: el Geocaching.

Ja fa molts anys que a partir de l'afició per l'orientació l'havia descobert, però degut als mitjans tècnics que es necessiten no ho havia pogut provar.

De forma molt resumida, el Geocaching és un esport no competitiu que consisteix en trobar uns tresors (o catxés, si catalanitzem el mot anglès), que algú ha amagat en algun punt de la muntanya o de la ciutat i del qual ha publicat les coordenades geogràfiques per a que es trobi amb l'ajut d'un GPS. De fet, l'activitat consta de les dues parts, la d'amagar i publicar-ne les coordenades i la de trobar-ho. El tresor en si, no té cap valor, simplement és una caixa (normalment un tupper) on es deixen petits objectes. Quan algú el troba pot agafar qualsevol dels objectes amb la condició de deixar-ne un altre. Podeu veure'n una definició més extensa aquí.

A partir d'aquesta idea inicial, s'han fet variants. Hi ha tresors que qui els amaga no dóna les coordenades directament, si no que cal esbrinar prèviament algun enigma que ens permet trobar-ne les coordenades. D'altres, els anomenats multi-catxés, consisteixen en primer trobar un punt, i a partir d'alguna informació que es trobi en aquest, localitzar unes noves coordenades, i així successivament fins a trobar el catxé. Vaja, com una gimacana per la muntanya.
Internet ha sigut l'eina que ha permès extendre el Geocaching. Existeixen webs a nivell mundial que permeten localitzar tresors pràcticament a qualsevol país del món. La més extensa i la que hem utilitzat és aquesta, on a data d'avui es poden trobar quasi 700.000 catxés actius. Aquestes webs també permeten mantenir més al dia la informació sobre els tresors, permetent que la gent sàpiga quins tresors es troben vigents. De vegades hi ha situacions que fan que alguns tresors desapareguin del seu amagatall: tresors mal amagats, animals, "persones",...

Així que per provar-ho, amb la Marta i el David, el diumenge vem anar a Collserola, on per la proximitat amb Barcelona es poden trobar multitud de tresors. El primer que buscàvem, situat a la Font del Rossinyol, no el vam aconseguir trobar, potser perque estava molt amagat o, potser perque al ser el primer que feiem, no sabiem ben bé el que buscàvem. Després d'això vem anar a buscar-ne dos més situats a Castell Fortí i al Turó de la Magarola. Aquests si que els vem trobar. A més el segon era de tipus multi-catxé.

Els propers reptes que ens plantegem, són provar-ne algun urbà (no sabem exactament com deu ser això), i mirar d'amagar-ne un nosaltres per veure qui ho troba.

En resum, la nostra interpretació del geocaching, és una excusa per fer una excursió per la muntanya, combinant-ho amb una mica d'orientació i amb una mica d'aventura.