Nous adeptes a l'orientació

Després de tres dies amb un virus d'estómac que se m'havia endut quasi quatre kilos, el panorama per diumenge al matí no era gaire optimista. I més quan només sortir de casa ens trobem en Joan Teixidó (en "Teixi" de la Jungfrau) i amb aquell somriure que no saps i fa broma o no ens diu: "vigileu que nevarà". Nevar no nevava, però fred en feia i molt a Mataró. El panorama no era massa encoratjador, però hi havia l'al·licient (i una mica de sentit de la responsabilitat) de que s'estrenaven el David i l'Enric, i jo havia estat qui els havia "enganyat".

Cap a quarts de deu estavem allà el David, l'Enric, els germans Masachs, la Mónica i una amiga seva. Després de les últimes explicacions de com funcionava tot allò, cap a les 10h vem començar.

Jo vaig sortir l'últim i a les primeres rampes ja vaig notar que el cos encara no el tenia recuperat. Em vaig animar quan a la quarta fita vaig atrapar a l'Ori i a l'Enric, tot i que ells estaven fent un altre circuit i tampoc em servien de molta referència. Durant la cursa vaig tenir uns quants altibaixos, suposo que deguts a l'estat físic: moments de col·lapse mental, moments d'eufòria, moments de fred i tot seguit de calor, moments de pensar que s'acabi ja i d'altres d'assaborir la cursa. Una hora i quart després vaig aconseguir finalitzar, amb la referència del Daniel, un company de feina que s'hi dedica seriosament i que havia fet 55 minuts. Així que podia estar ben content. Finalment vaig aconseguir ser 13è dins de la meva categoria.

A l'arribada m'esperava el David, que amb la tranquilitat que el caracteritza, em diu que feia estona que havia arribat. Havia completat el circuit tot just en una hora. La veritat és que tenia plena confiança de que ho faria molt bé, i així va ser. Segon de la seva categoria.

Al cap d'una estona van arribar l'Ori i l'Enric. S'havien perdut en una de les fites, sortint-se del mapa i perdent uns 40 minuts. Una bona cursa, tenint en compte que era la primera i la dificultat. El més important, però era la cara de felicitat de l'Enric quan va arribar!

Després de canviar-nos, d'anar a fer uns cafès i de que l'organització ja comencés a desmuntar el circuit, van arribar el Marçal, la Mònica i la Raquel. S'ho havien près amb calma, però sobretot havien rigut molt.

En resum una molt bona cursa en la que tots ens vem divertir. El més important de tot és que l'Enric i el David només acabar ja em preguntaven: "quan és la propera?". Al gener hi tornem!