Anava a començar el post donant totes les excuses possibles: que si el grip, que si la taula a l'esquena pesa molt,.... però començarem amb una conclusió: m'he de posar més fort!
Diumenge 6:15 del matí, benzinera a la C-58. Dos "boarders" i 7 "palillerus" enfilen camí cap a la Cerdanya, a pujar la Tossa Plana de Lles. Després de tornar a casa a buscar les pells de foca del Marc i de fer una parada per fer un bon esmorzar, una mica abans de les 10 del matí ja estem amb els esquis i les raquetes posades per començar l'ascens.
L'excursió comença de forma força suau per les pistes d'esqui de fons de Lles. Uns 3km després arribem al refugi del Pradell amb l'únic incident d'un pal trencat del Jordi. A partir d'allà el camí enfila pel mig del bosc amb un pendent marcadament més pronunciat. Cada cop la pujada se m'anava fent més pesada, i el cansament se m'anava accentuant. De fons anava sentint la cançó "és l'esquí qui guanya, qui guanya, és l'esquí qui guanya al snow".
Tot i que el camí es feia més dret, a base d'anar fent "esses" aconseguim mantenir el pendent fins a dalt del cim. En total haviem salvat quasi 900m de desnivell en poc menys de 6,5 km i en una mica menys de 5 hores (comptant parades).
Després de descansar una mica, admirar el paisatge, rebre les lliçons de geografia física del Jordi (es coneix totes les muntanyes!) i fer les fotos de rigor, ens preparem per baixar. Per fi podem demostrar l'Ori i jo per que val la pena pujar la taula a l'esquena! El primer tram permet anar familiaritzant-se amb la neu acabada de caure, i fer uns quants slaloms entre les pedres que sobresurten.
Quan ja portem més de mitja baixada se'ns presenta un dilema. Baixar per on haviem pujat (poc pendent però totalment baixada), o anar a fer una magnífica pala que ens duia cap a un torrent que no sabíem com en sortíriem. Tot i que el sentit comú deia que anéssim per on havíem pujat, les ganes d'estrenar una pala poden més. Comença a baixar el Marc, cau després d'un parell de girs. Encara hi ha més ganes de baixar-hi! M'hi llenço jo i la cançoneta comença a canviar d'estrofa: "és l'snow qui guanya, qui guanya,...". Finalment hi baixem 6 dels nou que erem. Anem a parar al costat d'un riuet. Els esquiadors més o menys poden anar fent, però pels que anem amb snow, és massa pla. Cada cop que hem de parar és un drama: ens enfonsem de neu fins més amunt dels genolls i l'esforç per sortir-ne quasi acaba amb les poques forces que em queden. Finalment aconseguim sortir-ne, anant a parar altre cop a les pistes i de retorn al cotxe.
La sortida acaba amb un berenar-sopar a Bellver, que ens permet recuperar forces abans de tornar cap a casa.
La conclusió és que per fer aquest tipus de sortides és millor els esquís, com a mínim si cal remar en algun moment. Ara, a l'hora de baixar per neu verge la cosa canvia.
El que si que és veritat és que hi ha coses que amb el snow mai podrem fer, i si no mireu la foto del Marc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada