Nous adeptes a l'orientació

Després de tres dies amb un virus d'estómac que se m'havia endut quasi quatre kilos, el panorama per diumenge al matí no era gaire optimista. I més quan només sortir de casa ens trobem en Joan Teixidó (en "Teixi" de la Jungfrau) i amb aquell somriure que no saps i fa broma o no ens diu: "vigileu que nevarà". Nevar no nevava, però fred en feia i molt a Mataró. El panorama no era massa encoratjador, però hi havia l'al·licient (i una mica de sentit de la responsabilitat) de que s'estrenaven el David i l'Enric, i jo havia estat qui els havia "enganyat".

Cap a quarts de deu estavem allà el David, l'Enric, els germans Masachs, la Mónica i una amiga seva. Després de les últimes explicacions de com funcionava tot allò, cap a les 10h vem començar.

Jo vaig sortir l'últim i a les primeres rampes ja vaig notar que el cos encara no el tenia recuperat. Em vaig animar quan a la quarta fita vaig atrapar a l'Ori i a l'Enric, tot i que ells estaven fent un altre circuit i tampoc em servien de molta referència. Durant la cursa vaig tenir uns quants altibaixos, suposo que deguts a l'estat físic: moments de col·lapse mental, moments d'eufòria, moments de fred i tot seguit de calor, moments de pensar que s'acabi ja i d'altres d'assaborir la cursa. Una hora i quart després vaig aconseguir finalitzar, amb la referència del Daniel, un company de feina que s'hi dedica seriosament i que havia fet 55 minuts. Així que podia estar ben content. Finalment vaig aconseguir ser 13è dins de la meva categoria.

A l'arribada m'esperava el David, que amb la tranquilitat que el caracteritza, em diu que feia estona que havia arribat. Havia completat el circuit tot just en una hora. La veritat és que tenia plena confiança de que ho faria molt bé, i així va ser. Segon de la seva categoria.

Al cap d'una estona van arribar l'Ori i l'Enric. S'havien perdut en una de les fites, sortint-se del mapa i perdent uns 40 minuts. Una bona cursa, tenint en compte que era la primera i la dificultat. El més important, però era la cara de felicitat de l'Enric quan va arribar!

Després de canviar-nos, d'anar a fer uns cafès i de que l'organització ja comencés a desmuntar el circuit, van arribar el Marçal, la Mònica i la Raquel. S'ho havien près amb calma, però sobretot havien rigut molt.

En resum una molt bona cursa en la que tots ens vem divertir. El més important de tot és que l'Enric i el David només acabar ja em preguntaven: "quan és la propera?". Al gener hi tornem!

Geocaching

Diumenge passat vem provar un nou esport que encara no teniem a la col·lecció: el Geocaching.

Ja fa molts anys que a partir de l'afició per l'orientació l'havia descobert, però degut als mitjans tècnics que es necessiten no ho havia pogut provar.

De forma molt resumida, el Geocaching és un esport no competitiu que consisteix en trobar uns tresors (o catxés, si catalanitzem el mot anglès), que algú ha amagat en algun punt de la muntanya o de la ciutat i del qual ha publicat les coordenades geogràfiques per a que es trobi amb l'ajut d'un GPS. De fet, l'activitat consta de les dues parts, la d'amagar i publicar-ne les coordenades i la de trobar-ho. El tresor en si, no té cap valor, simplement és una caixa (normalment un tupper) on es deixen petits objectes. Quan algú el troba pot agafar qualsevol dels objectes amb la condició de deixar-ne un altre. Podeu veure'n una definició més extensa aquí.

A partir d'aquesta idea inicial, s'han fet variants. Hi ha tresors que qui els amaga no dóna les coordenades directament, si no que cal esbrinar prèviament algun enigma que ens permet trobar-ne les coordenades. D'altres, els anomenats multi-catxés, consisteixen en primer trobar un punt, i a partir d'alguna informació que es trobi en aquest, localitzar unes noves coordenades, i així successivament fins a trobar el catxé. Vaja, com una gimacana per la muntanya.

Internet ha sigut l'eina que ha permès extendre el Geocaching. Existeixen webs a nivell mundial que permeten localitzar tresors pràcticament a qualsevol país del món. La més extensa i la que hem utilitzat és aquesta, on a data d'avui es poden trobar quasi 700.000 catxés actius. Aquestes webs també permeten mantenir més al dia la informació sobre els tresors, permetent que la gent sàpiga quins tresors es troben vigents. De vegades hi ha situacions que fan que alguns tresors desapareguin del seu amagatall: tresors mal amagats, animals, "persones",...

Així que per provar-ho, amb la Marta i el David, el diumenge vem anar a Collserola, on per la proximitat amb Barcelona es poden trobar multitud de tresors. El primer que buscàvem, situat a la Font del Rossinyol, no el vam aconseguir trobar, potser perque estava molt amagat o, potser perque al ser el primer que feiem, no sabiem ben bé el que buscàvem. Després d'això vem anar a buscar-ne dos més situats a Castell Fortí i al Turó de la Magarola. Aquests si que els vem trobar. A més el segon era de tipus multi-catxé.

Els propers reptes que ens plantegem, són provar-ne algun urbà (no sabem exactament com deu ser això), i mirar d'amagar-ne un nosaltres per veure qui ho troba.

En resum, la nostra interpretació del geocaching, és una excusa per fer una excursió per la muntanya, combinant-ho amb una mica d'orientació i amb una mica d'aventura.

Un Somni Fet Realitat

Per fi!!!! Despres de molt d'esforç, estrés i patiment, el passat dia 21 de novembre vaig inaugurar la meva botiga.

La inaguració va ser un èxit, va venir molta gent a donar-me el seu suport.
Estic molt agraïda a tots els que heu estat amb mi desde el primer moment, i em seguiu animant en la meva nova aventura.

Han estat moments difícils, però les dificultats es poden superar si en reconeixem les causes i salvem els obstacles que ens impedeixen vèncer-les. Desde que naixem fins que morim l'ingredient fonamental que modela i alimenta el nostre jo i el nostre nivell de satisfacció amb la vida son els vincles afectius que anem creant amb els altres . Estem fets d'infinites connexions, per la qual cosa les relacions afectives són la font de felicitat mes important en la vida. L'amor incondicional que he trobat amb en Xavi, i la convivència amb els amics han estat autèntics antidots contra els efectes de qualsevol calamitat. Sense el vostre suport no ho haguès aconseguit.

MOLTES GRÀCIES! Per ser part de mi i ajudar-me a fer realitat el meu somni!

Margalef, un "paradís" per a l'escalada?

Abans d'arribar a Margalef ja tenia pensat el títol de l'article que escriuria: "Margalef, un paradís per a l'escalada". Un cop passat el cap de setmana no ho he tingut tan clar.

Dissabte al matí arribem cap a les onze al poble, fem un cafè, deixem que se'ns passi el mareig dels darrers quilòmetres de corbes i cap a la paret.

A l'hora dels senyors, a les 12h, arribem al sector "llepafils", situat a menys de 3 minuts de la pista asfaltada. És un sector amb quasi 40 vies, on més de la meitat no arriben al sisè grau (= assequibles, pels qui no entenguin d'escalada). Hi ha força gent, però encara trobem un grup de 5-10 vies on no hi ha ningú. Comencem per vies fàcils, per anar coneixent la roca i poc a poc anem pujant de grau, alhora que va arribant més gent, fins la gran eclosió d'un grup de 40-50 persones que arriben tots junts. Des de dalt de les vies, sembla una filera de persones sense fi!

A partir d'aquell moment, la pau i tranquilitat que ens dóna l'escalada va comença a transformar-se: estrés i corredisses per trobar vies lliures, crits i xivarri que quasi no deixen que ens escoltem entre nosaltres, incivisme de gent que es pensen que per ser més tenen més drets que la resta,... En fi, a la que podem ens allunyem una mica, però sembla que la potència de la seva veu sigui proporcional al distanciament, amb el que no aconseguim la pau desitjada. Això si, no sé si per l'estrés de la gent, però acabem el dia com un dels més productius, amb 7 vies fetes.

A la nit dormim a Ca Calbet, un acollidor hostal rural, que ens permet relaxar-nos i ens fa oblidar les aglomeracions del dia.

A l'endemà, decidim anar a un altre sector més petit. El sector triat (en realitat són dos que estan quasi junts) és la Granota i Cingles del Molí. Estant tots dos a peu de pista, comencem per la Granota, on decidim fer uns V+ per escalfar. El primer se'ns resisteix i molt, i tot i que podem amb ell, les seves abrasives roques ens deixen ben marcades les mans. Tot seguit fem un altre via i, cansats de fer-nos malbé les mans i la corda, canviem de sector.

A Cingles del Molí, trobem 6 persones més, però res a veure amb el dia anterior. Tranquilitat, calma, força silenci. S'agraeix. Desapareix la sensació que havíem tingut el dia anteriror.

Realitzem dos V i un 6a, que se'ns dóna extranyament massa fàcil. Potser, el professor autòcton de la zona, ens ha ajudat a llegir millor la paret ;-). Un gran dia d'escalada.

En resum, Margalef és un paradís per a l'escalada? com tot, depèn. L'entorn, les parets i les vies, propicien que ho siguin. Un paisatge fantàstic, un petit i bonic poble per allotjar-s'hi, un temps ideal a l'hivern, unes roques amb unes formes encissadores i capricioses, una quantitat de vies inacabable i de tot tipus... Ara, si lligues tots aquest bons ingredients amb les aglomeracions de gent i l'incivisme que aquestes aporten, se't pot indigestar una mica. Aquest cap de setmana hem tingut la sort (o mala sort) de tastar les dues vessants.

Retrobant el nord

Avui hem retrobat una activitat que feia molt que no practicàvem: les curses d'orientació.

Pels qui no les coneguin aquestes curses consisteixen en trobar diversos punts ubicats en un mapa, amb l'únic ajut d'una brúixola. El mapa et permet trobar amb una aproximació d'uns 10 metres cada un dels punts (fites). Llavors per cada una d'aquestes fites existeix una simbologia que permet trobar la ubicació més concreta. Per exemple "al costat d'un arbre singular", "al peu d'una roca",... Habitualment es fan a la muntanya i a peu, tot i que hi ha variants urbanes, en bicicleta, nocturnes,...
Pels qui no coneguin aquestes curses, però hagin utilitzat un mapa de muntanya (tipus Alpina), la diferència principal està en que no hi ha una referència de l'alçada en la que et trobes, ni si el terreny fa pujada o baixada. Les corbes de nivell estan dibuixades sense cotes. Cal interpretar-les adequadament per a saber el sentit de la pendent. A més el mapa esta colorejat segons la densitat de vegetació de cada zona, i no segons l'alçada.
Per a més informació OROS.

Doncs bé, avui al matí hem anat a Canyamars, on es disputaba una cursa del campionat OROS. Feia ben bé més de dos anys que no participàvem a cap cursa i a més ens hem apuntat a una categoria per sobre de la que acostumàvem a córrer, tot i així el resultat ha sigut molt bo.

L'ubicació i el traçat han sigut fantàstics, el típic bosc mediterrani del Corredor després d'una setmana de pluges. Quina olor a humitat i a vegetació de tardor!

Hem començat la cursa força bé, trobant les fites a bon ritme. Després hem tingut un parell de fites en les que hem perdut una mica de temps, ja que tot i que l'aproximació era bona, la localització final fallava una mica. En general, però, no hem perdut molt de temps en cap d'elles. Cap al final, i quan ja portàvem quasi dues hores de cursa hi ha hagut un parell d'errors, però és que quan el cos es cansa la sang no arriba al cervell...

També hem descobert el perquè del text que hi havia a les instruccions "pels participants als circuits C1 i C2 és necessari l'ús de proteccions". Comparat amb els circuits que havíem fet, la vegetació és molt més densa: esgarrapades d'esbarzers, pantalons estripats, alguna caiguda a terra i un últim tram que hem hagut d'arrossegar-nos per terra!

En resum, ens ho hem passat com nens petits! trobàvem a faltar aquest esport i, crec, que també l'esperit de competició que ens aporta. Sens dubte, no deixarem que tornin a passar dos anys més.

Ah! per cert, tercers de la nostra categoria!

Descobrint Collserola

Doncs ja portem un parell de dissabtes amb els Masachs Brothers anant a investigar camins per la part nord est de Collserola, i hem trobat coses força interesants.

Donat que l'Ori se m'ha avançat i ja ha escrit una mica les sensacions que vem tenir aqui, aprofitaré aquest article per donar una mica més de detall de la ruta que vem fer. També esmentar que el segon dels dies vem conèixer un noi d'uns 14 anys que ens va fer adonar que el futur del muntanyisme i l'orientació està garantit. Em va impressionar com s'havia fet un road-book cassolà a partir d'unes fotos que ell mateix havia tret del Google Maps.

Doncs bé, aqui teniu la llista de punts interessants:

1.- Plaça Karl Marx.
Simplement ha estat el punt de sortida i arribada dels dos dies. Habitualment hi passa força gent que inicia les seves rutes allí.

2.- Torre Baró.
Hi vem passar el segon dia, pujant per la carretera de Roquetes. Hi ha una bona vista d'una de les zones més marginals de Barcelona. Segons diu l'Ori, s'hi fan observacions astronòmiques.

3.- Coll de la Ventosa.
S'hi arriba directament per una pista des de la sortida, passant per l'Hospital de Sant Llàtzer o bé pel passeig de les Aigües des de Torre Baró. Aquest punt permet enllaçar amb el passeig de les Aigües que recorre tot Collserola per sobre de la carena. També es pot iniciar una baixada divertida i una mica pedregosa que passa per la Font de Santa Eulàlia i que ens porta de retorn al cotxe.

4.- Turo d'en Segarra.
S'hi pot pujar per varis llocs, el més fàcil és des del passeig de les Aïgues entre Torre Baró i el Coll de la Ventosa. Un cop arribem a la torre de telecomunicacions que hi ha a dalt, comencen dues baixades: una trialera força tècnica que ens porta quasi directa al Coll de la Ventosa (camí de la dreta) i una altra que no hem fet però que porta cap al cotxe (pendent pel proper dia).

5.- Trialera x.
Des del camí de la carena a l'alçada del Forat del vent comença una pista que baixa cap a la carretera del Cementiri. Quan trobem uns xiprers (no els primers que veiem) a mà esquerra comença una trialera de les difícils. Potser una mica massa tancada de vegetació. La trialera creua un camí ample i ens porta al Torrent de Sant Iscle. Allà es pot seguir torrent avall o bé, com vem fer, seguir amunt, fins a trobar un camí a la dreta que després de cansar-nos una mica, ens portarà fins a una pista ampla. La pista ens permet tornar al Forat del Vent (esquerra) o arribar al següent encreuament (dreta).

6.- Encreuament.
Vem arribar després de fer un tros de baixada força ràpid, però amb l'afegit de que algú hi havia fet uns petits salts. Allí vem trobar dos homes que estaven passejant per Collserola (4). Sembla que s'ho coneixien bé i ens donaren unes bones indicacions i una gran reflexió tot i ser un pèl radical: "esto es vida... ahi abajo está la muerte". El camí de la dreta queda pendent.

7.- Descens de la Font de la Tórtora.
Sinuós i divertit descens que abaix de tot es converteix en una selva impracticable. Cal esbrinar on van a parar un parell de desviaments (Font del Rossinyol?), per veure si es pot fer pedalejant. La sortida la vem fer caminant cap a l'altra vessant, enllaçant amb el descens del Torrent d'en Fotjà.

8.- Descens del Torrent d'en Fotjà.


Hi ha diverses alternatives. Si baixem des del Portell de Valldaura per la pista ampla que porta a Cerdanyola, trobarem un encreuament que porta a la Font dels Caçadors a l'esquerra. A la dreta surt un caminet indicant Turó d'en Fotjà que ens porta cap allí. També podem seguir avall per l'anterior pista fins a trobar una porta metàlica. Just darrera de la porta a la dreta surt una trialera (no surt al mapa) que també ens porta de forma més directa al torrent. Aquesta només la vem fer de pujada, tot i que ens vem entretenir a fer unes fotos.

Totes dues són molt divertides, la única pega és que al final cal caminar per sortir del torrent, anant a parar després d'alguna baixada al Torrent de Can Catà. D'allà segons la pista que agafem arribarem a Cerdanyola o de retorn cap a la Carena.


9.- Descens de la Serra d'en Fotjà. Des del Portell de Valldaura, si agafem la pista que baixa cap a Cerdanyola, de seguida trobarem a l'esquerra alguns entrants que ens porten per un caminet (o single-track com diria en Jaume), paral·lel a la pista. Es un d'aquells camins realment divertits: estret però ràpid, amb algun saltet, i apte per a tots els públics. No surt al mapa.

Espero que aquest article us orienti una mica més que desorientar-vos. Quan tingui en funcionament el GPS ja seré més precís en les indicacions.

El primer de primera

No es tracta de cap adreça.

Avui l'Eli i jo hem anat a fer una sessió matinal d'escalada a Banyadores. Ens hem dirigit al sector Amazonia on només hi havia dos "penjats" fumant i bebent abans de començar a escalar (hi ha coses que em continuen sorprenent de molts escaladors). Hem passat una mica d'ells (tampoc era fàcil tenir-hi una conversa) i hem començat a escalfar amb un 4rt L'Eudald i la Violant. A mi m'ha costat força l'entrada per ser un 4rt, mentre que l'Eli l'ha superat molt fàcil de segona. La sorpresa ha estat que quan baixa diu "i si el provo de primera?". Dit i fet, l'Eli ha fet el seu primer "de primera", i la veritat és que l'ha fet molt més fàcil que jo. Una via curta, però força tècnica pel grau que té.

Després d'això hem anat a fer Amazonia (6a), i amb la mateixa reunió he fet de segon De la vespino (6a+), tot i que no ha estat una pujada gaire neta.

Per acabar hem fet Julito Tocateclas (4b), de dificultat similar a l'anterior, on l'Eli ha tornat a demostrar com s'escala de primera. Potser sembla que fer de primer en un quart no és gaire, però qui ho ha fet sap de que parlo.



Després d'això ja hem marxat cap a casa obrint-nos pas entre la massa de gent que hi havia al sector. Sembla que quan baixen una mica les temperatures la gent ens comportem com sargantanes...

Un dia excitant d'estiu a la Molina

Els qui no estiguin massa introduïts al món de la bicicleta, pensaran: "què hi ha d'excitant per fer a l'estiu a la Molina? Si fos hivern esquiariem, però a l'estiu?". Els qui coneixeu el món de la bicicleta i, concretament del freeride, només amb la paraula bikepark, ja sabreu de què parlo.

Doncs bé, diumenge passat l'Ori, el Jaume, el Marçal i jo, vem agafar el cotxe i cap a la Molina! Allà ja sabíem el que ens esperava, ja que repetíem després de poc més d'una setmana. Baixades, curves, salts, wallrides,... tot el que es pot esperar d'un gran bikepark.

Tot i els imprevistos que vem tenir (Ori a veure si et canvies la bicicleta!), va ser un dels dies més productius. Personalment, va ser el dia que vaig aprendre a fer wallrides (anar per la paret) i de dretes (mai m'ha agradat anar cap a la dreta ;)). Podeu veure més fotos i videos aqui.


Aquest any només he visitat aquest bikepark i el de Grandvalira, i em costaria triar entre els dos. El que és segur, que prefereixo aquests dos abans que VallNord. Sembla que la competència entre els tres és bona, i en poc temps estan millorant molt. L'any que ve caldrà tornar als alps a veure si encara hi ha diferència...

Benvinguts

Aquest és el primer post del que esperem que siguin molts.
El blog el dedicarem a explicar tot allò que ens vingui de gust compartir: excursions, escalades, rutes en bicicleta, ski, trobades amb els amics,...
Apa, fins aviat!