30 de maig de 2011

El retorn de l'Ingrid

Després d'un hivern de poca activitat escaladora, ahir ens vem dirigir a fer una via ferrata, concretament la de Centelles. És la via que hem fet més vegades, i per qui no la conegui té força ingredients que la fan força atractiva i concorreguda: aprop de Barcelona, amb un bonic entorn i amb un nivell prou exigent per a la gent que en sap, però amb suficients escapatòries i alternatives per aquells que s'inicien.

Així que diumenge al matí, recollim a l'Ingrid per casa seva i cap a Centelles. Cap a les 11h comencem a caminar, una curta aproximació i cap a dalt. La via comença demostrant la seva duresa amb un tram vertical i fins i tot amb un petit desplom. 4 o 5 resalts i arribem al punt més emblemàtic de la ferrata: el pont nepalí de 68 metres de llarg. Veient tota la gent que hi havia a l'espera, i que cada un podia trigar entre 5 i 10 minuts en passar, decidim no fer-lo i deixar-lo pendent per a la propera.



Seguim per la alternativa al pont, que la veritat és que no la recordava tant entretinguda: un llarg flanqueig horitzontal que si et vas agafant del cable de vida s'arriba a fer aborrit, però decidim fer-lo com cal, intentant no tocar el cable i deu n'hi do els passos d'escalada que ens vem treure!!




Arribem al punt més atlètic de la via. Allà ens trobem amb vàries persones sobrepassades per la dificultat i que gràcies als seus companys poden superar els passos més difícils. Després de veure la dificultat i d'avaluar el cansament que ja portaven, l'Ingrid i l'Eli decideixen deixar-ho pel proper dia, mentre que jo si que la faig. Tot i deixar un marge amb la gent de davant al final em vaig passar més de 10 minuts penjat a la paret esperant a que un noi que estava totalment rebentat de braços passés el darrer pas del tram.
Una foto mentre m'esperava penjat com un fuet!

Després d'allò ens retrobem tots tres i seguim amb un tros caminant i fem els darrers tres resalts desplomats que acaben de rebentar els braços de tots els qui passen! Per fi hem arribat a dalt, amb els braços cansats, adolorits, però satisfets de l'esforç!!!!

Els últims esforços!


Per fi al cim!

Per acabar, una baixada d'uns 45min, mentre recollim flors per la Jana i rebem l'atac d'una serp i ja estem al cotxe. Si, si , mentre baixavem una serp es va despenjar de la paret i quasi li cau al cap de l'Ingrid. Haurieu d'haver escoltat el crit de l'Eli que ho va veure en primer pla!!
La serp!!!


Al final del dia la sensació de satisfacció per haver fet la ferrata i per haver passat un gran dia, però sobretot la sensació d'admiració per l'Ingrid!! quantes dones coneixeu que hagin tingut dues filles, que s'hagin passat 4 anys quasi sense fer esport i després d'unes setmanes molt dures, tinguin la capacitat, les ganes i la determinació per a fer una ferrata exigent com la de Centelles? amb total solvència i quasi sense patir fins al final, i a més donant lliçons tècniques de com es fa una ferrata! aprop meu, la veritat només se m'acut una, i ahir vem poder gaudir d'un gran dia amb ella!



7 de març de 2011

WoodLine Party Day

Ja fa més d’un any que surto habitualment amb els Freemaresme. En aquest temps cada cop m’hi he anat trobant més a gust tant per l’estil d’anar en bici com per tots ells com a persones (ara no us poseu tontus, eh!). Per quedar amb ells, però, sempre he tingut el mateix inconvenient: acostumen a quedar en diumenge, i aquest sol ser l’únic dia que té lliure l’Eli i que el dediquem a fer coses junts. I no és que a l’Eli no li agradi anar en bicicleta, però el nivell tècnic i físic dels Freemaresme, i sobretot l’hora a la que queden, la fa enrere. Tot i això, ja feia dies que anava dient “un dia d’aquests vindre...”, però el dia mai arribava :(
Així que quan em va dir convençuda que volia venir, va ser una gran notícia! :)

Aquest fet ja feia que la sortida d’aquell diumenge hagués de ser especial, però a més la ruta escollida feia difícil triar un millor debut: el Sergi i en Bona, després d’estar treballant durant vàries setmanes sobre el terreny, ens tenien preparada una magnífica ruta per St. Celoni, amb magnífiques trialeres i amb molta, molta fusta: pasarel·les, balancins, salts, palillus,... LA WOODLINE PARTY DAY!!

Pels qui us agradi la literatura, aqui teniu la versió llarga del post, amb tot de detalls del que vem fer, pels que penseu que una imatge, o millor dit, un video val més que mil paraules us deixo amb el vídeo de la sortida editat per l'amfitrió, el Sergi.







Quina gran sortida!! la companyia, el bon rotllo entre tots, els amfitrions, el recorregut, tot perfecte!! que vingués l’Eli, s’ho passés bé i encaixés perfectament amb el grup, això no té preu!!!

20 de febrer de 2011

Escalant a les Agulles de Montserrat

Després de diversos mesos sense escalar, aquest dissabte em vaig "forçar" a anar a escalar. Dic "forçar" perque les darreres setmanes portava la dinàmica de fer només bicicleta, i quan et trobes molt a gust fent una cosa costa fer-ne d'altres, trobar-ne les ganes per a fer-ho. Però penso que és bo variar, ja que així disfrutes d'altres coses i assobereixes més el moment de tornar a fer allò que més t'agrada.

Així que dissabte al matí marxo amb l'Ori cap a Montserrat. Allà ens espera el Jordi, la Cati i el Martí. La zona triada, les Agulles, era desconeguda per a mi, però després d'estar-hi la recomano i molt.

Després de caminar i grimpar per uns corriols arribem a peu de via: l'Agulla de l'Arbret. Comencem en una zona amb ombra i força vent, que propicia una sensació de fred, que per a mi era força desagradable, sobretot a les mans, on la falta de tacte fa encara més difícil l'escalada. L'Ori, però, més acostumat, fa el primer llarg com si res. Un cop muntada la primera reunió, comencem a pujar el Jordi i jo, i a partir d'allà un parell de llargs més fins arribar al cim. Quina sensació més agradable fer cim després de l'esforç!!

Per a baixar muntem un ràpel d'uns 50m molt divertit. Un cop avall una estona més caminant i ja estem de tornada al cotxe.

Tot i que al principi em fes mandra, que bé haver tornat a escalar!!




Impressionants les vistes!!!



El Jordi admirant Montserrat


L'Ori assegurant, mentre el Jordi puja

25 de gener de 2011

Bikeparks 2010

El darrer estiu vem fer vàries excursions als bikeparks del pirineu. Una d'elles amb l'Ori a Andorra, i una altra amb el Naxo a la Molina. Encara que vem fer-ne alguna més d'aquestes és de les que vem obtenir més material gràfic.

No és que amb el temps que he tingut hagi fet una super-producció, simplement fins ara no m'hi havia posat, però volgut tenir-ne un record per compartir-lo amb l'Ori i el Naxo i amb qui ho vulgui ;-)

23 de gener de 2011

Nit d'estrenes

Aquest dimecres tocava estrenar-se en la nova temporada de curses d'orientació! per començar una nocturna i en un format totalment nou: per equips. No és que anessim junts a fer les fites, si no que en parelles ens les haviem de repartir i al final comptava el temps dels dos.

Així que cap a les 18:30 l'Enric em passa a buscar i cap al Parc de l'Oreneta, a Barcelona. Arribem, fem la inscripció i comencem a preparar el material:
Primer uns nous frontals per tots dos, comprats per internet i que després de la cursa confirmem que han donat molt bon resultats

Després unes turmelleres, que amb el delicat que tinc els turmells darrerament ja feien falta.

I finalment, una nova brúixola que la va cagar el tió i que espero que em permeti millorar una mica.



Comencem la cursa, mirem el mapa, la separació en dos conjunts de fites sembla clar i fem el repartiment: l'Enric es queda el conjunt de fites que teòricament estan més aprop i jo les que estan més lluny. Ens posem en marxa: jo fa més de dos mesos que no veia una brúixola i quasi el mateix temps sense posar-me les bambes de córrer, així que ja era d'esperar que el començament no fos gaire bo. Tot i això vaig fent, sense gaire errors a partir de la quarta fita, però sense acabar d'afinar molt la tècnica. 1h 20m després de sortir arribo a meta, força cansat i amb l'Enric esperant-me des de fa 10 minuts.

Veient com ha anat la cursa, potser hauriem d'haver fet el repartiment al revés, ja que l'Enric ara mateix està en millor forma (física i tècnica) i a més la meva part era més de fons, mentre que la seva més explosiva i potser ens haguessim adaptat millor.

Després de la cursa, obviant el resultat, em sento satisfet d'haver tornat a l'activitat de l'orientació i ja espero que sigui dimecres que ve per tornar-hi!