Puigmal 2.0

És el segon cop que em decideixo a pujar el Puigmal. El primer va ser fa dos hiverns, amb en Marc, les raquetes als peus i la taula de Snow a l'esquena.

Aquest cop l'objectiu era pujar-lo "amb" la bicicleta. Si, no dic "en bicicleta", ja que abans de començar sabíem que és pràcticament impossible fer-ho pedalejant i ens tocaria pujar molts troços a peu.

L'aventura comença cap el Juliol, quan l'Armand i el Sergi comencen a incubar la idea. Jo m'assabento els hi dic que em vull apuntar i a partir d'allà el 6 d'Agost creem un grup de WhatsApp. 10 persones al grup, 3600 missatges, una enquestade Doodle per trobar el dia i finalment ja el tenim: 14 d'octubre.

En aquests mesos tots ens preparem a conciència i entre tots fem diverses pujades al Turó de l'Home, Núria, Selènikes, sortides més llargues i dures de l'habitual,... pel camí es va unint gent, arribant a ser fins a 20 persones interessades, però també algunes baixes notables, com les del Sergio o l'Oscar, tot un exemple de perseverància, que en el seu intent de voler venir s'ha fet diverses sortides per la Cerdanya, el Turó de l'Home, Núria i fins i tot va pujar al Puigmal uns dies abans, però va veure que li faltava físic per poder seguir el ritme dels altres i poder fer la baixada per on anàvem a baixar sense posar el seu físic en risc. Tots dos, però ens van seguir i animar en tot moment enviant-nos missatges i preocupant-se pel nostre estat.

Arriba el dia D. Sona el despertador poc abans de les 6. El Naxo i jo ens despertem a l'Alberg de Queralbs, on hem dormit amb l'Eli, la Laura i els seus cosins. Ells també intentaran pujar al Puigmal, però més tard i caminant. A les 6:30 passem a recollir a l'Armand i a les 7:10 estem a Dòrria on ja ens espera un dels cotxes. La resta van arribant, sent 11 els aventurers: Naxo, Armand, Sergi KTT, Bona, Alberto,  Vicente, Carrasco, Gus, Sergi Razz, Alex jo mateix.

Comencem a pedalejar i en els primers quilometres tenim 3 avaries: una forquilla desinflada, un radi trencat i un amortidor que no funciona. Com això segueixi així no arribem ni de nit! per sort van ser les darreres avaries de la pujada, tot i que l'amortidor trencat va acompanyar durant tot el dia a en Razz.

Al cap d'uns quilòmetres per una pista més o menys còmode i entre bosc, però on ja es comença a notar el vent, arribem a un prat on la pista s'acaba i comença a enfilar més dret. Pugem pel mig del prat on l'herba s'agafa molt a les rodes i costa pedalejar. Primera pujada forta, però totalment ciclable. Arribem a la Creu de Maians on fem un reagrupament i ens destinem a la primera pujada realment forta. Aprofitem el primer punt on tots posem peus a terra per fer la primera parada per menjar alguna cosa. Ja estem per sobre dels 2000m.

Tornem a arrancar caminant, fins que el terreny s'aplana una mica i podem pedalejar. Arribem fins a la frontera francesa, on la creuem. Fem uns quants quilòmetres força còmodes, fins que arribem al pas dels Lladres on el vent, que fa una estona era molest, es fa insuportable. Les bicicletes se'n van de costat i costa mantenir-se pedalant. Pel cap de més d'un ens passa la idea d'abandonar, preveient el que podia venir després, tot i que ningú ho verbalitza i no ho fem. Arribem a l'estació d'esqui de Puigmal, on el vent sembla que afluixa. El Puigmal ja es veu proper, tot i que és només una il·lusió.

Seguim pedalant i arribem a una cresta, molt maca si no fos de nou pel vent. Després de la cresta una mica més i ja arribem al punt més dur. Per davant els darrers centenars de metres d'ascenció, quasi una hora empenyent la bicicleta segons l'Armand. El vent s'enforteix, alhora que les forces van minvant i alguns comencen a patir molt. Aquí el grup s'estira molt: alguns fent gala d'una força física excel·lent, altres amb prou força però coneixedors de la muntanya i de que més val no esgotar-se ni haver de fer llargues esperes si hi ha gent per darrera (en aquest grup estic jo!) i un darrer grup que està patint molt per arribar.

Un cop a dalt el vent és encara més fort (diuen que hi havia ratxes de 80km/h), i els primers que han arribat comencen a passar molt fred i baixen abans de que arribi tothom. Els darrers arriben molt cansats i amb símptomes d'esgotament. 10 minuts a dalt, 4 fotos, menjar ua mica, proteccions i cap a baix. 

Comencem a baixar, amb el vent afluixant, però encara molest. Les mans les tenim tots insensibles del fred i costa molt baixar en aquestes condicions. Fins i tot el Vicente ha de parar ja que el dolor a les mans se li fa insuportable. Ens reagrupem quasi tots i seguim baixant. Ara ja amb el vent més fluix, es pot començar a disfrutar la baixada. Tot i això, alguns ens mostrem conservadors, caminant en alguns passos força tècnics, ja que una lesió o avaria en aquells racons de la muntanya pot complicar molt el dia.

Arribem a Núria on ens esperen l'Eli i companyia. Elles han sigut més precabudes i han decidit no pujar, ja que el vent no els permetia avançar amb comoditat. Dinem uns entrepans i durant aquesta parada el Vicente, encertadament, s'adona de que no és prudent seguir: ha patit rampes a les cames durant la baixada i està molt esgotat física i mentalment, i encara queda una baixa molt dura. Així que, a contracor, es queda a Núria per baixar amb el cremallera, mentre que la resta iniciem la baixada. 

 

La baixada de Núria a Queralbs si que és per disfrutar-la: el vent ja no es fa notar i fins i tot ha sortit el sol, quan uns minuts abans amenaçava pluja. Comencem la baixada: tècnica, dura i amb alguns punts on l'alçada impresiona bastant. A mitja baixada es fan dos grups: uns que sembla que tenen una mica de pressa (Sergi's, Bona i Àlex) i que per això pateixen vàries caigudes i avaries, i la resta que anem fent més parades, comentant la jugada i disfrutant del paisatge (suposo que els altres també!). Sembla que ens haguem recuperat de l'esforç i tots baixem disfrutant i somrient més que poques hores abans. 

Finalment arribem a Queralbs, amb l'alegria del repte aconseguit! 

Les sensacions en aquell moment són contradictòries. Per un costat estic molt i molt content, ja que tots hem pogut pujar després de mesos d'un projecte d'equip i, personalment, crec que he gestionat bé els entrenaments, l'esforç durant la pujada i el coneixement de la muntanya per arribar molt sencer després de quasi 10 hores d'aventura. Però per altra banda penso que el Puigmal en bicicleta, només cal fer-lo un cop. Tot l'esforç per pujar no compensa una baixada fins a Núria que no s'acaba de disfrutar. Val més la pena només anar fins a Núria i fer la segona part de la baixada, que ja és molt llarga.

Al dia següent les sensacions van reposant i canviant. Em sento encara més orgullós ja que els 11 hem aconseguit un repte que fa uns mesos el veiem molt i molt complicat i que, de fet, altres no han volgut assumir per veure'l quasi impossible. Partíem de punts molt diferents: alguns sobradament preparats com l'Armand, altres que mai havien arribat a estar a tanta alçada i pel mig molts matissos. Però tots ho hem aconseguit! Començo a pensar que sense vent, la primera part de la baixada hagués sigut molt diferent i podria arribar a compensar l'esforç. Amb aquesta perspectiva els dubtes sobre si repetiria van creixent i ara mateix no sé què faria si l'any que ve es torna a proposar....