Vacances a Suïssa!

Aquest estiu amb l'Ori i l'Eli vam anar quasi 2 setmanes de vacances als Alps. La primera setmana la vam passar a Suïssa. Allotjats a un poblet anomenat Leukerbad, vam poder disfrutar d'uns dies de muntanya, amb passejades, una mica d'alpinisme i ferrates, culminant amb la Ferrata més llarga, i una de les més difícils, de Suïssa, la pujada al Daubernhorn amb més de 1000m de desnivell.

Aqui teniu un recull de les fotos

Vacances a Suïssa - Agost 2012 from X_Lo on Vimeo.

La primera ferrata de l'Elena

Avui ens hem trobat l'Elena, l'Ingrid, l'Eli i jo per fer la ferrata de les Baumes Corcades a Centelles, una ferrata on quasi tothom que conec s'ha iniciat en aquest món, tot i la seva duresa física.

Només sortir de Badalona ja comença a ploure. De fet plou a bona part del país, però la previsió era que tindriem una finestra de temps i espai que podríem aprofitar, i així ha sigut :)

Arribem a Centelles i mentres esperem que pari de ploure, fem un bon esmorzar al bar del poble: llongania, bull, cafès,mmmmmm. En acabat ja no plou i anem per feina!

Amb la pluja respectant-nos, ha sigut un gran dia de ferrata! L'hem fet completa, només esquivant el tram més físic, però fent el pont nepalí, el més llarg d'Europa d'aquest tipus i que fins ara no havien fet l'Ingrid ni l'Eli. I en especial cal reconèixer el mèrit de l'Elena; la seva primera ferrata i com una campiona ha fet tota la ferrata, inclòs el pont.

Felicitats a totes 3!!!

Els colors de la tardor ens han acompanyat durant tota la via

Puigmal 2.0

És el segon cop que em decideixo a pujar el Puigmal. El primer va ser fa dos hiverns, amb en Marc, les raquetes als peus i la taula de Snow a l'esquena.

Aquest cop l'objectiu era pujar-lo "amb" la bicicleta. Si, no dic "en bicicleta", ja que abans de començar sabíem que és pràcticament impossible fer-ho pedalejant i ens tocaria pujar molts troços a peu.

L'aventura comença cap el Juliol, quan l'Armand i el Sergi comencen a incubar la idea. Jo m'assabento els hi dic que em vull apuntar i a partir d'allà el 6 d'Agost creem un grup de WhatsApp. 10 persones al grup, 3600 missatges, una enquestade Doodle per trobar el dia i finalment ja el tenim: 14 d'octubre.

En aquests mesos tots ens preparem a conciència i entre tots fem diverses pujades al Turó de l'Home, Núria, Selènikes, sortides més llargues i dures de l'habitual,... pel camí es va unint gent, arribant a ser fins a 20 persones interessades, però també algunes baixes notables, com les del Sergio o l'Oscar, tot un exemple de perseverància, que en el seu intent de voler venir s'ha fet diverses sortides per la Cerdanya, el Turó de l'Home, Núria i fins i tot va pujar al Puigmal uns dies abans, però va veure que li faltava físic per poder seguir el ritme dels altres i poder fer la baixada per on anàvem a baixar sense posar el seu físic en risc. Tots dos, però ens van seguir i animar en tot moment enviant-nos missatges i preocupant-se pel nostre estat.

Arriba el dia D. Sona el despertador poc abans de les 6. El Naxo i jo ens despertem a l'Alberg de Queralbs, on hem dormit amb l'Eli, la Laura i els seus cosins. Ells també intentaran pujar al Puigmal, però més tard i caminant. A les 6:30 passem a recollir a l'Armand i a les 7:10 estem a Dòrria on ja ens espera un dels cotxes. La resta van arribant, sent 11 els aventurers: Naxo, Armand, Sergi KTT, Bona, Alberto,  Vicente, Carrasco, Gus, Sergi Razz, Alex jo mateix.

Comencem a pedalejar i en els primers quilometres tenim 3 avaries: una forquilla desinflada, un radi trencat i un amortidor que no funciona. Com això segueixi així no arribem ni de nit! per sort van ser les darreres avaries de la pujada, tot i que l'amortidor trencat va acompanyar durant tot el dia a en Razz.

Al cap d'uns quilòmetres per una pista més o menys còmode i entre bosc, però on ja es comença a notar el vent, arribem a un prat on la pista s'acaba i comença a enfilar més dret. Pugem pel mig del prat on l'herba s'agafa molt a les rodes i costa pedalejar. Primera pujada forta, però totalment ciclable. Arribem a la Creu de Maians on fem un reagrupament i ens destinem a la primera pujada realment forta. Aprofitem el primer punt on tots posem peus a terra per fer la primera parada per menjar alguna cosa. Ja estem per sobre dels 2000m.

Tornem a arrancar caminant, fins que el terreny s'aplana una mica i podem pedalejar. Arribem fins a la frontera francesa, on la creuem. Fem uns quants quilòmetres força còmodes, fins que arribem al pas dels Lladres on el vent, que fa una estona era molest, es fa insuportable. Les bicicletes se'n van de costat i costa mantenir-se pedalant. Pel cap de més d'un ens passa la idea d'abandonar, preveient el que podia venir després, tot i que ningú ho verbalitza i no ho fem. Arribem a l'estació d'esqui de Puigmal, on el vent sembla que afluixa. El Puigmal ja es veu proper, tot i que és només una il·lusió.

Seguim pedalant i arribem a una cresta, molt maca si no fos de nou pel vent. Després de la cresta una mica més i ja arribem al punt més dur. Per davant els darrers centenars de metres d'ascenció, quasi una hora empenyent la bicicleta segons l'Armand. El vent s'enforteix, alhora que les forces van minvant i alguns comencen a patir molt. Aquí el grup s'estira molt: alguns fent gala d'una força física excel·lent, altres amb prou força però coneixedors de la muntanya i de que més val no esgotar-se ni haver de fer llargues esperes si hi ha gent per darrera (en aquest grup estic jo!) i un darrer grup que està patint molt per arribar.

Un cop a dalt el vent és encara més fort (diuen que hi havia ratxes de 80km/h), i els primers que han arribat comencen a passar molt fred i baixen abans de que arribi tothom. Els darrers arriben molt cansats i amb símptomes d'esgotament. 10 minuts a dalt, 4 fotos, menjar ua mica, proteccions i cap a baix. 

Comencem a baixar, amb el vent afluixant, però encara molest. Les mans les tenim tots insensibles del fred i costa molt baixar en aquestes condicions. Fins i tot el Vicente ha de parar ja que el dolor a les mans se li fa insuportable. Ens reagrupem quasi tots i seguim baixant. Ara ja amb el vent més fluix, es pot començar a disfrutar la baixada. Tot i això, alguns ens mostrem conservadors, caminant en alguns passos força tècnics, ja que una lesió o avaria en aquells racons de la muntanya pot complicar molt el dia.

Arribem a Núria on ens esperen l'Eli i companyia. Elles han sigut més precabudes i han decidit no pujar, ja que el vent no els permetia avançar amb comoditat. Dinem uns entrepans i durant aquesta parada el Vicente, encertadament, s'adona de que no és prudent seguir: ha patit rampes a les cames durant la baixada i està molt esgotat física i mentalment, i encara queda una baixa molt dura. Així que, a contracor, es queda a Núria per baixar amb el cremallera, mentre que la resta iniciem la baixada. 

 

La baixada de Núria a Queralbs si que és per disfrutar-la: el vent ja no es fa notar i fins i tot ha sortit el sol, quan uns minuts abans amenaçava pluja. Comencem la baixada: tècnica, dura i amb alguns punts on l'alçada impresiona bastant. A mitja baixada es fan dos grups: uns que sembla que tenen una mica de pressa (Sergi's, Bona i Àlex) i que per això pateixen vàries caigudes i avaries, i la resta que anem fent més parades, comentant la jugada i disfrutant del paisatge (suposo que els altres també!). Sembla que ens haguem recuperat de l'esforç i tots baixem disfrutant i somrient més que poques hores abans. 

Finalment arribem a Queralbs, amb l'alegria del repte aconseguit! 

Les sensacions en aquell moment són contradictòries. Per un costat estic molt i molt content, ja que tots hem pogut pujar després de mesos d'un projecte d'equip i, personalment, crec que he gestionat bé els entrenaments, l'esforç durant la pujada i el coneixement de la muntanya per arribar molt sencer després de quasi 10 hores d'aventura. Però per altra banda penso que el Puigmal en bicicleta, només cal fer-lo un cop. Tot l'esforç per pujar no compensa una baixada fins a Núria que no s'acaba de disfrutar. Val més la pena només anar fins a Núria i fer la segona part de la baixada, que ja és molt llarga.

Al dia següent les sensacions van reposant i canviant. Em sento encara més orgullós ja que els 11 hem aconseguit un repte que fa uns mesos el veiem molt i molt complicat i que, de fet, altres no han volgut assumir per veure'l quasi impossible. Partíem de punts molt diferents: alguns sobradament preparats com l'Armand, altres que mai havien arribat a estar a tanta alçada i pel mig molts matissos. Però tots ho hem aconseguit! Començo a pensar que sense vent, la primera part de la baixada hagués sigut molt diferent i podria arribar a compensar l'esforç. Amb aquesta perspectiva els dubtes sobre si repetiria van creixent i ara mateix no sé què faria si l'any que ve es torna a proposar.... 

El GR-5 a Aiguafreda

Ahir al vespre vem decidir que avui fariem una sortida en bicicleta "de les bones". La ruta escollida: el GR-5 a Aiguafreda. Feia temps que la volíem fer ja que és una de les mítiques dins el món de la bicicleta de muntanya, ja que diuen que és una ruta molt dura, tant pujant com baixant, i mai havia tingut l'ocasió de fer-la.
Així que aquest matí anem cap a Aiguafreda, i cap a les 10h del matí comencem a pujar. La pujada al principi és molt suau, però quan portes uns 3 o 4 km, comença a posar-se mes dret i ja no deixa de fer-ho fins a arribar al Pla de la Calma, uns 14km després! S'ha de dir, però, que la pujada permet disfrutar d'unes vistes privilegiades: Montserrat, la Mola, el Pirineu, els Cingles d'en Bertí, el Tagamanent i moltes altres muntanyes ajuden fer la pujada més agradable. A més els boscos i prats del Montseny permeten contemplar flora i fauna variada.

Comencem a pujar entre ombres i bassals!

 Vistes del Pirineu nevat al Maig!!

 Observats atentament per vaques i vedells
 

Fins i tot una mica gel de les tempestes d'ahir!! 

 Impressionant, dos cadells de guineu al camí!!

 Trams tècnics de pujada, aquí també es pot caure ;-)

Tranquilament i en menys de 3 hores hem arribat al Pla de la Calma. Un cop allí hem rodat uns quilòmetres més suaus, on hem pogut gaudir de bones vistes del Matagalls i del Turo de l'Home, fins que ens hem acostat al peu del Tagamanent, on ha començat el descens de debò. Quines ganes teniem de baixar!!! la baixada no decepciona gens: arrels, pedres, graons,... de tot per fer d'ella una de les millors baixades que es poden fer!  

 Vistes del Tagamanent des de Pla de la Calma

 Pedres, pedres i més pedres al llarg de tota la baixada!

Al final baixant pel mig d'un rierol...

Les bicicletes necessiten una bona rentada després de la sortida i nosaltres una bona sessió de massatge per recuperar l'esquena de la baixada!!.