Un petit luxe

Dimarts al vespre rebo un correu de Vallnord: està caient una gran nevada. Per la precipitació, i temes laborals, ens hem d'esperar a divendres.

Així que divendres a les 7 del matí l'Eli i jo enfilem cap a la Masella. Sens dubte, un petit luxe poder esquiar entre setmana!

Arribem i fa un dia fantàstic, com a mínim per disfrutar del sol, una mica massa de calor per a esquiar. Tot i la neu caiguda, també ha plogut i ha fet vent, amb el que la neu està una mica dura, sobretot a fora pista, on quasi no ens hi podem ficar. Crec que caldria posar una normativa més estricta a la informació que donen a pistes: ni la neu era pols, ni hi havia un mínim de 70cm.

Al final, un molt bon dia d'esqui: sense cues, poca gent a pistes, alguns trossos amb molt bona neu i una iniciació al freestyle.

Una nova cursa d'orientació

Com deia al darrer post d'orientació, hem aconseguit que hi hagi més adeptes a aquest esport. Aquest cop erem una bona colla. La mònica amb tres companys més que s'estrenaven, l'Ori que corria amb el Joan Antoni, el David que, després d'haver fet una gran cursa d'estrena, provava la següent categoria, l'Enric que repetia, aquest cop amb la Su (ella s'estrenava), i jo.

En quant a la cursa, n'hi havia dues.
Els no iniciats feien modalitat SCORE, en la que et donen un mapa amb unes 40 fites i n'has de fer 20, les que vulguis.
A la categoria de competició on estavem el David i jo, la cursa en realitat eren dues seguides: en feies una canviaves de mapa i feies la següent. El terreny no era gaire extens, però si amb forts pendents cosa que propiciava que continuament hi hagués canvis de pendent: puja, baixa, puja, baixa,... Així que s'ha convertit una mica en un trenca-cames. Com a novetat, el David i jo hem corregut amb el sistema electrònic per marcar les fites. La veritat és que et fa guanyar força temps i, a més, et permet analitzar els temps invertits en cada fita.

Resultats.
La Mònica i companyia totalment satisfets. No corren amb esperit de competició. Simplement volen aprendre i passar-ho bé. Ho han aconseguit al 100%.
L'Ori i el Joan Antoni desqualificats. Algun error al marcar una fita.
L'Enric i la Su quarts. Millora important de l'Enric i gran debut de la Su. L'important sobretot és que a la Su li ha agradat i hi tornaran.
Al David se li ha fet una mica massa llarg el canvi de categoria i ha acabat força desfondat.
Jo he fet tretzè, o sigui per la meitat. Això si, he sigut el millor de tots els participants en una de les fites!

Al final de la cursa, tots parlant de quan és la propera (potser una nocturna?). Això s'anima!!

Primera esquiada de la temporada

Anava a començar el post donant totes les excuses possibles: que si el grip, que si la taula a l'esquena pesa molt,.... però començarem amb una conclusió: m'he de posar més fort!

Diumenge 6:15 del matí, benzinera a la C-58. Dos "boarders" i 7 "palillerus" enfilen camí cap a la Cerdanya, a pujar la Tossa Plana de Lles. Després de tornar a casa a buscar les pells de foca del Marc i de fer una parada per fer un bon esmorzar, una mica abans de les 10 del matí ja estem amb els esquis i les raquetes posades per començar l'ascens.

L'excursió comença de forma força suau per les pistes d'esqui de fons de Lles. Uns 3km després arribem al refugi del Pradell amb l'únic incident d'un pal trencat del Jordi. A partir d'allà el camí enfila pel mig del bosc amb un pendent marcadament més pronunciat. Cada cop la pujada se m'anava fent més pesada, i el cansament se m'anava accentuant. De fons anava sentint la cançó "és l'esquí qui guanya, qui guanya, és l'esquí qui guanya al snow".

Tot i que el camí es feia més dret, a base d'anar fent "esses" aconseguim mantenir el pendent fins a dalt del cim. En total haviem salvat quasi 900m de desnivell en poc menys de 6,5 km i en una mica menys de 5 hores (comptant parades).

Després de descansar una mica, admirar el paisatge, rebre les lliçons de geografia física del Jordi (es coneix totes les muntanyes!) i fer les fotos de rigor, ens preparem per baixar. Per fi podem demostrar l'Ori i jo per que val la pena pujar la taula a l'esquena! El primer tram permet anar familiaritzant-se amb la neu acabada de caure, i fer uns quants slaloms entre les pedres que sobresurten.

Quan ja portem més de mitja baixada se'ns presenta un dilema. Baixar per on haviem pujat (poc pendent però totalment baixada), o anar a fer una magnífica pala que ens duia cap a un torrent que no sabíem com en sortíriem. Tot i que el sentit comú deia que anéssim per on havíem pujat, les ganes d'estrenar una pala poden més. Comença a baixar el Marc, cau després d'un parell de girs. Encara hi ha més ganes de baixar-hi! M'hi llenço jo i la cançoneta comença a canviar d'estrofa: "és l'snow qui guanya, qui guanya,...". Finalment hi baixem 6 dels nou que erem. Anem a parar al costat d'un riuet. Els esquiadors més o menys poden anar fent, però pels que anem amb snow, és massa pla. Cada cop que hem de parar és un drama: ens enfonsem de neu fins més amunt dels genolls i l'esforç per sortir-ne quasi acaba amb les poques forces que em queden. Finalment aconseguim sortir-ne, anant a parar altre cop a les pistes i de retorn al cotxe.

La sortida acaba amb un berenar-sopar a Bellver, que ens permet recuperar forces abans de tornar cap a casa.

La conclusió és que per fer aquest tipus de sortides és millor els esquís, com a mínim si cal remar en algun moment. Ara, a l'hora de baixar per neu verge la cosa canvia.

El que si que és veritat és que hi ha coses que amb el snow mai podrem fer, i si no mireu la foto del Marc!