El Blog dels Cargols

El retorn de l'Ingrid

2011-05-30T19:57:00.009+02:00

Després d'un hivern de poca activitat escaladora, ahir ens vem dirigir a fer una via ferrata, concretament la de Centelles. És la via que hem fet més vegades, i per qui no la conegui té força ingredients que la fan força atractiva i concorreguda: aprop de Barcelona, amb un bonic entorn i amb un nivell prou exigent per a la gent que en sap, però amb suficients escapatòries i alternatives per aquells que s'inicien.

Així que diumenge al matí, recollim a l'Ingrid per casa seva i cap a Centelles. Cap a les 11h comencem a caminar, una curta aproximació i cap a dalt. La via comença demostrant la seva duresa amb un tram vertical i fins i tot amb un petit desplom. 4 o 5 resalts i arribem al punt més emblemàtic de la ferrata: el pont nepalí de 68 metres de llarg. Veient tota la gent que hi havia a l'espera, i que cada un podia trigar entre 5 i 10 minuts en passar, decidim no fer-lo i deixar-lo pendent per a la propera.

Seguim per la alternativa al pont, que la veritat és que no la recordava tant entretinguda: un llarg flanqueig horitzontal que si et vas agafant del cable de vida s'arriba a fer aborrit, però decidim fer-lo com cal, intentant no tocar el cable i deu n'hi do els passos d'escalada que ens vem treure!!

Arribem al punt més atlètic de la via. Allà ens trobem amb vàries persones sobrepassades per la dificultat i que gràcies als seus companys poden superar els passos més difícils. Després de veure la dificultat i d'avaluar el cansament que ja portaven, l'Ingrid i l'Eli decideixen deixar-ho pel proper dia, mentre que jo si que la faig. Tot i deixar un marge amb la gent de davant al final em vaig passar més de 10 minuts penjat a la paret esperant a que un noi que estava totalment rebentat de braços passés el darrer pas del tram.

Una foto mentre m'esperava penjat com un fuet!

Després d'allò ens retrobem tots tres i seguim amb un tros caminant i fem els darrers tres resalts desplomats que acaben de rebentar els braços de tots els qui passen! Per fi hem arribat a dalt, amb els braços cansats, adolorits, però satisfets de l'esforç!!!!

Els últims esforços!

Per fi al cim!

Per acabar, una baixada d'uns 45min, mentre recollim flors per la Jana i rebem l'atac d'una serp i ja estem al cotxe. Si, si , mentre baixavem una serp es va despenjar de la paret i quasi li cau al cap de l'Ingrid. Haurieu d'haver escoltat el crit de l'Eli que ho va veure en primer pla!!

La serp!!!

Al final del dia la sensació de satisfacció per haver fet la ferrata i per haver passat un gran dia, però sobretot la sensació d'admiració per l'Ingrid!! quantes dones coneixeu que hagin tingut dues filles, que s'hagin passat 4 anys quasi sense fer esport i després d'unes setmanes molt dures, tinguin la capacitat, les ganes i la determinació per a fer una ferrata exigent com la de Centelles? amb total solvència i quasi sense patir fins al final, i a més donant lliçons tècniques de com es fa una ferrata! aprop meu, la veritat només se m'acut una, i ahir vem poder gaudir d'un gran dia amb ella!

WoodLine Party Day

2011-03-07T17:52:00.004+01:00

Ja fa més d’un any que surto habitualment amb els Freemaresme. En aquest temps cada cop m’hi he anat trobant més a gust tant per l’estil d’anar en bici com per tots ells com a persones (ara no us poseu tontus, eh!). Per quedar amb ells, però, sempre he tingut el mateix inconvenient: acostumen a quedar en diumenge, i aquest sol ser l’únic dia que té lliure l’Eli i que el dediquem a fer coses junts. I no és que a l’Eli no li agradi anar en bicicleta, però el nivell tècnic i físic dels Freemaresme, i sobretot l’hora a la que queden, la fa enrere. Tot i això, ja feia dies que anava dient “un dia d’aquests vindre...”, però el dia mai arribava :(
Així que quan em va dir convençuda que volia venir, va ser una gran notícia! :)

Aquest fet ja feia que la sortida d’aquell diumenge hagués de ser especial, però a més la ruta escollida feia difícil triar un millor debut: el Sergi i en Bona, després d’estar treballant durant vàries setmanes sobre el terreny, ens tenien preparada una magnífica ruta per St. Celoni, amb magnífiques trialeres i amb molta, molta fusta: pasarel·les, balancins, salts, palillus,... LA WOODLINE PARTY DAY!!

Pels qui us agradi la literatura, aqui teniu la versió llarga del post, amb tot de detalls del que vem fer, pels que penseu que una imatge, o millor dit, un video val més que mil paraules us deixo amb el vídeo de la sortida editat per l'amfitrió, el Sergi.

Quina gran sortida!! la companyia, el bon rotllo entre tots, els amfitrions, el recorregut, tot perfecte!! que vingués l’Eli, s’ho passés bé i encaixés perfectament amb el grup, això no té preu!!!

Escalant a les Agulles de Montserrat

2011-02-20T19:59:00.006+01:00

Després de diversos mesos sense escalar, aquest dissabte em vaig "forçar" a anar a escalar. Dic "forçar" perque les darreres setmanes portava la dinàmica de fer només bicicleta, i quan et trobes molt a gust fent una cosa costa fer-ne d'altres, trobar-ne les ganes per a fer-ho. Però penso que és bo variar, ja que així disfrutes d'altres coses i assobereixes més el moment de tornar a fer allò que més t'agrada.

Així que dissabte al matí marxo amb l'Ori cap a Montserrat. Allà ens espera el Jordi, la Cati i el Martí. La zona triada, les Agulles, era desconeguda per a mi, però després d'estar-hi la recomano i molt.

Després de caminar i grimpar per uns corriols arribem a peu de via: l'Agulla de l'Arbret. Comencem en una zona amb ombra i força vent, que propicia una sensació de fred, que per a mi era força desagradable, sobretot a les mans, on la falta de tacte fa encara més difícil l'escalada. L'Ori, però, més acostumat, fa el primer llarg com si res. Un cop muntada la primera reunió, comencem a pujar el Jordi i jo, i a partir d'allà un parell de llargs més fins arribar al cim. Quina sensació més agradable fer cim després de l'esforç!!

Per a baixar muntem un ràpel d'uns 50m molt divertit. Un cop avall una estona més caminant i ja estem de tornada al cotxe.

Tot i que al principi em fes mandra, que bé haver tornat a escalar!!

Impressionants les vistes!!!

El Jordi admirant Montserrat

L'Ori assegurant, mentre el Jordi puja

Bikeparks 2010

2011-01-25T22:58:00.004+01:00

El darrer estiu vem fer vàries excursions als bikeparks del pirineu. Una d'elles amb l'Ori a Andorra, i una altra amb el Naxo a la Molina. Encara que vem fer-ne alguna més d'aquestes és de les que vem obtenir més material gràfic.

No és que amb el temps que he tingut hagi fet una super-producció, simplement fins ara no m'hi havia posat, però volgut tenir-ne un record per compartir-lo amb l'Ori i el Naxo i amb qui ho vulgui ;-)

Nit d'estrenes

2011-01-23T19:29:00.005+01:00

Aquest dimecres tocava estrenar-se en la nova temporada de curses d'orientació! per començar una nocturna i en un format totalment nou: per equips. No és que anessim junts a fer les fites, si no que en parelles ens les haviem de repartir i al final comptava el temps dels dos.

Així que cap a les 18:30 l'Enric em passa a buscar i cap al Parc de l'Oreneta, a Barcelona. Arribem, fem la inscripció i comencem a preparar el material:
Primer uns nous frontals per tots dos, comprats per internet i que després de la cursa confirmem que han donat molt bon resultats

Després unes turmelleres, que amb el delicat que tinc els turmells darrerament ja feien falta.

I finalment, una nova brúixola que la va cagar el tió i que espero que em permeti millorar una mica.

Comencem la cursa, mirem el mapa, la separació en dos conjunts de fites sembla clar i fem el repartiment: l'Enric es queda el conjunt de fites que teòricament estan més aprop i jo les que estan més lluny. Ens posem en marxa: jo fa més de dos mesos que no veia una brúixola i quasi el mateix temps sense posar-me les bambes de córrer, així que ja era d'esperar que el començament no fos gaire bo. Tot i això vaig fent, sense gaire errors a partir de la quarta fita, però sense acabar d'afinar molt la tècnica. 1h 20m després de sortir arribo a meta, força cansat i amb l'Enric esperant-me des de fa 10 minuts.

Veient com ha anat la cursa, potser hauriem d'haver fet el repartiment al revés, ja que l'Enric ara mateix està en millor forma (física i tècnica) i a més la meva part era més de fons, mentre que la seva més explosiva i potser ens haguessim adaptat millor.

Després de la cursa, obviant el resultat, em sento satisfet d'haver tornat a l'activitat de l'orientació i ja espero que sigui dimecres que ve per tornar-hi!

Rogaine o l'orientació de llarga distància

2010-11-28T19:29:00.009+01:00

Avui hem participat en una nova modalitat dins de les curses d'orientació: el Rogaine. Són curses per equip en les que et donen un mapa amb moltes fites (en aquest cas 30) i en un temps limitat has de visitar les fites que vulguis. Cada fita té una puntuació en funció de la dificultat, i al final qui suma més punts guanya.

A les 7:30 del matí l'equip dels Cargols (si!!! per fi hem participat amb el "nostre" nom en una competició) integrat per l'Enric, l'Eli i jo, ens dirigim cap al Corredor. Allà ens esperaven uns 350 contrincants i 6 hores d'orientació en equip: resistència, tècnica, estratègia i coordinació.

A les 9h sortida en massa!

De seguida veiem que la part tècnica és, segurament, la menys important. Les fites no són gaire dificils de trobar i, a més, al mapa no estan pintades les vegetacions amb el que sortir-te dels camins es torna força arriscat, i més en el terreny en el que correm on hi ha molt verd 2 i 3.

L'estrategia és important, però sent el primer Rogaine, anem una mica a provar com surt. Decidim començar per una zona amb fites força separades entre elles per arribar al punt més llunyà del mapa i després tornar per la zona més densa de fites. Esperarem a veure què han fet els guanyadors per saber quina era la millor.

La coordinació, cap problema. Tret d'algun punt en el que hem discutit si sortir del camí o no, hem estat d'acord en quasi tot.

Finalment, la resistència i el físic es converteixen en el nostre taló d'Aquiles. Hem començat força bé, corrent a les baixades i plans i, fins i tot, trotant en alguna pujada. De seguida, però, l'Eli comença a notar molèsties al genoll. Entre això i el cansament de l'Enric i meu, els trossos on correm cada cop són més curts. Després de 5 hores i quan ja portavem un parell quasi sense córrer, amb l'Eli coixa i intentant-la convèncer de que parés, abandonem :(
Arribem a un punt on s'hi pot arribar en cotxe i li diem a l'Eli que s'esperi allí. L'Enric, per fer-li companyia i per cansament també es queda. Jo faig els últims 5 o 6 km sol, per dir a l'organització que abandonem i per agafar el cotxe i anar-los a buscar.

Al final hem fet més de 25km i, tret del final, ens ho hem passat prou bé com per repetir-ho. Això si, amb més bones condicions físiques o sense ser tan ambiciosos en el recorregut!

Moments abans de la sortida

Contents després de trobar una de les fites més costoses!

Els Cargols sempre tenen temps per treure les banyes i fer-se una foto!

"Duatló" de muntanya

2010-11-06T19:07:00.006+01:00

Ahir tenia dubtes de què fer avui al matí. Moltes idees però cap pla concret. La primera opció era anar a buscar bolets, però als qui els hi vaig proposar no podien. Després anar en bicicleta, però l'únic Freemaresme disponible era el Carles, però el vaig avisar massa tard i ja no podia. També hi havia una cursa d'orientació "sprint", i l'opció d'escalar amb l'Ori, però cap dels dos plans em motivava. Així que al final decideixo sortir sol en bicicleta a buscar algun d'aquells camins que més m'agraden i que no acostumo a fer gaire.

Així que em llevo i em dirigeixo cap a Llinars, concretament al descens anomenat de "la Balena". Abans era un descens quasi secret, però ara el coneix quasi tothom, però no per això deixa de ser una de les millor baixades que conec.

La idea dels bolets encara em rondava pel cap, així que "per si de cas" m'enporto unes bosses a la motxilla Sort que ho faig, ja que la sortida no podia començar millor i a menys de 300m del cotxe em trobo el primer apagallum. Com estic aprop i és gran, torno a deixar-lo. Al cap de poc, tot un grapat de camagrocs: la cosa pinta molt bé! A partir d'aquí la intensitat de les troballes minva, inversament proporcional a la quantitat de gent que em vaig trobant buscant bolets! No m'estranya que costi trobar. Quasi hi ha més boletaires que bolets! Hi ha una febre pels bolets desmesurada! Suposo que jo formo part d'aquesta febre, ja que tot just és el segon cop que hi vaig, però m'agrada pensar que no és així i que buscar bolets és una variant més del que en diem "fer muntanya" i això, ja fa molts anys que ho practico.

Després d'unes tres hores amb diverses parades arribo quasi al Santuari del Corredor, amb una bossa amb una mica més d'un kilo de camagrocs, trompetes, mollerics, apagallums i un rovelló! no està malamanent per ser el segon cop que en busco, la quantitat de gent que hi ha, i per anar amb la bicicleta que no em permetia ficar-me molt endins del bosc.

Com ja és tard, em decideixo a tornar, aprofitant d'allò més el descens de la Balena. És una baixada que si la coneixeu, ja sabeu de què parlo (jo crec que és de les millors que conec), i si no, no sabeu el que us perdeu!

Al final ha estat una bona "duatló" de muntanya, on el més dur eren les transicions per deixar de buscar bolets i tornar a pedalejar ;) Ara, a cuinar la "caça" i a fer un bon sopar!

trompetes i un rovelló!

camagrocs

l'apagallums i la resta al fons

Fusionant tradicions

2010-11-04T19:09:00.008+01:00

Aquest darrer llarg cap de setmana, ha servit per a fer una barreja de tradicions.

El dissabte va començar amb una sortida en bicicleta amb els Freemaresme els quals, a iniciativa de l'Abel, ens presentavem amb una indumentària no gaire habitual... Per tots els condicionant la sortida va ser bastant peculiar, amb molt bon rotllo entre tots, però potser un dels dies que hem fet menys bicicleta. Tot i això, les poques zones que vem fer van ser de força qualitat!

El video del Sergi de la sortida

i aquest el de l'Abel

Els FreeMaresmes esmorzant. Espanten, eh!!

Dissabte a la tarda ens esperava una casa rural a Vallgorguina per a celebrar la castanyada! Amb l'Anna, la Mònica, la Laura, el Naxo, l'Ori i l'Eli, teniem la idea de fer panellets, moniatos, collir castanyes i bolets, fer alguna excursió i, en definitiva, passar un bon cap de setmana de Castanyada! A la pràctica vem aconseguir-ho tot, i a més aprofitant que estàvem al poble de les bruixes, vem incloure alguna tradició "yanki" i també vem recordar el Halloween, amb algun joc de nit que va aconseguir fer-nos passar una mica de por!

A més el dilluns per dinar vem tenir la visita de les famílies Teruel-Gómez i Cerezo-Menal, que amb els 4 nens ens van entretenir i completar un gran cap de setmana! (ho sento, però no tinc fotos d'ells :((((

Ceps, mollerics, trompetes, carlets, apagallums, fredolics i algun rovelló. Déu n'hi do per ser uns aprenents!

En Tito, el nostre guia durant la caça dels bolets!

Fa por, o no?

Fent les castanyes al foc

El final del joc de nit

Preparats per sopar!

PD: jo sóc més de castanyada! i tu?

Grates sorpreses...

2010-10-14T08:50:00.003+02:00

Aquest dilluns, tot i el temps, amb l'Eli i l'Ori vem decidir fer una sortideta en bicicleta. Veient el temps que feia no ens vem atrevir a anar gaire lluny, així que l'objectiu va ser Sant Mateu.

La primera sorpresa del dia, va ser que mentre pujavem pel caminet de sempre entre alella i la pista de la carena, vem trobar tota una sèrie de salts per a fer-los en bicicleta. Salts molt ben fets i integrats amb l'entorn, de manera que costa veure'ls si no ho saps! però no per això deixen de ser força grans i divertits.

La segona va ser trobar-nos molts i molts bolets. Amb el nostre desconeixement, no teniem ni idea de si eren bons o no, i per això vem decidir tornar a l'endemà amb una guia (no sabíem si persona o en paper ;)). Però això es una altra història que va acabar passada per aigua i vent i sense cap bolet....

Us deixo el video de la sortida fet per l'Oriol!

La sort no existeix

2010-10-04T19:35:00.006+02:00

Cada cursa d'orientació que faig a la nova categoria d'aquest any, aprenc com a mínim dues coses: que em falta molt per aprendre i una lliçó tècnica i/o física.

Aquest cap de setmana s'han celebrat els dos dies d'Osona d'orientació. Dissabte es feia la cursa de mitja distància a Calldetenes, i diumenge la llarga a Tavertet.

No havia anat mai a una de mitja distància i tenia ganes de comprovar tot el que m'havien dit: més curta, més ràpida, més estressant, més tècnica,.... la veritat és que tot s'ha acomplert i sobretot he descobert que és més divertida. Per a mi, més que les llargues. L'entorn però, no tinc gaire criteri per a decidir, ja que amb la boira que hi havia poc vem poder veure!

"vistes" de la cursa de dissabte...

Diumenge en canvi, era una cursa "clàssica" de llarga distància, però en un entorn idílic: Tavertet. La veritat és que el poble i l'entorn són magnífics i un bon lloc per a fer curses d'orientació.

Això era la vista a primera hora del matí desde Tavertet

I els resultats? doncs no gaire bé. En totes dues curses m'ha passat el mateix: he començat bé, o fins i tot molt bé (diumenge a mitja cursa anava més endavant de mitja classificació): ritme acceptable, concentració, metòdic,... però això fa agafar un excés de confiança i provar " a veure si hi ha sort i la següent la trobo sense gaire esforç..." meeeec : error!! la sort no existeix en l'orientació!. Ni al principi quan anava bé, ni ara que va malament! Cal sempre estar concentrat i sobretot no esperar que la fita et trobi, l'has de trobar tu. A partir d'aquií els nervis, el físic, la impaciència per recuperar el temps perdut, la manca de concentració,... fan que cometis més errors encadenats i al final t'enfonsis en la classificació.

Respecte a la resta de l'"equip".
L'Enric va ser l'únic que també va venir dissabte i crec que també va aprendre moltes coses que no s'han de fer i d'altres que si. Company, recupera't!!!
L'Ori diumenge, va fer un bon temps a la seva categoria, i si no fos per la seva constant cerca de l'entrenament i l'aprenentatge, hagués pogut assegurar un parell de fites més i fer un molt bon temps.
El Carlos, encara ha de controlar els nervis al principi de les curses, però un cop superat això, va millorant dia a dia!
La Leticia i l'Eli, amb una inusual tranquilitat (suposo que encomanada per l'Eli), van decidir anar a esmorzar abans d'inscriure's, i després no les van deixar córrer per falta de mapes i arribar molt tard! tot s'ha de dir que els de l'organització tampoc hi van posar gaire de la seva part per a que poguessin córrer.

Creant escola

2010-09-25T13:15:00.005+02:00

Avui hem fet una cursa d'orientació molt especial.

Organitzada pel BO i enmarcada dins la Setmana de la mobilitat sostenible i segura de Badalona, s'ha celebrat una cursa urbana al centre de Badalona. El terreny i el mapa no presentava gaire dificultat pels autòctons, però ha sigut especial per la companyia. L'he fet amb la meva neboda, la Judit, de només 7 anys.

A les 10 del matí l'he anat a recollir a casa. És la seva primera cursa, i ja m'ha dit que havia passat mala nit pels nervis de particpar en una aventura totalment nova per a ella!

A les 10:36 ens han donat la sortida, una petita explicació de què és un mapa i com fer-lo servir i ens hem posat en marxa. La veritat és que de seguida m'ha sorprès com se li ha donat de bé. Les primeres fites no sabia si era casualitat o si el fet de veure altres participants l'ajudava a orientar-se, però de seguida he vist que no, que realment se li donava bé!! (deu ser genètica XDDDD)

Al final hem fet tota la cursa quasi al 100% guiats per l'instint i l'orientació de la Judit. Però sobretot hem aconseguit l'objectiu que teniem, passant-s'ho bé i intentar crear escola (espero que hi torni). En definitiva: hem guanyat!!!

Barranc de les Gorges de Núria

2010-08-09T09:22:00.003+02:00

Un nou esport al blog dels cargols!

Fa anys, jo havia fet alguns barrancs, sempre amb empreses d'aquestes que t'ho organitzen tot per a que no et cansis gaire i t'ho passis bé. L'Eli, pel seu compte només n'havia fet un, el barranc de l'Infern, al Pallars. El record d'una mala experiència (res greu!) en aquest va fer que des de llavors no haguéssim repetit.

A finals de juliol rebem un correu de l'Ori que ens proposa anar a fer un barranc amb el Sergi, un company d'escalada i expert en barrancs. Després de mirar molt les ressenyes i meditar-ho ens decidim a anar-hi. Així que després de passar la nit a Ribes de Freser, el diumenge el Sergi, l'Ori, l'Eli i jo ens plantem a l'estació del cremallera de Núria a Queralbs disposats a fer un dels barrancs més atractius de tot Catalunya, segons el que es diu per internet.

Comencem la pujada, i ja de seguida ens trobem la primera sorpresa: en Josep Blanco amb la seva dona, un antic company d'escola que feia anys que no veia. Ens acompanya durant bona part de la pujada i ens serveix per posar-nos al dia de les nostres vides.

Anem pujant i tot i que les ressenyes diuen que és 1h30, portem més i encara no hem arribat. De fet les ressenyes no dónen gaires detalls de on comença el barranc, i això fa que ens passem 1 o 2 km amunt, arribant quasi a Núria. Quan ens adonem, tornem enrere fins a trobar l'entrada. "Només" passen 2 o 3 hores de l'horari previst.

Ja a l'entrada avaluem el cabdal d'aigua. En aquest barranc s'ha de ser molt meticulós amb això, ja que un excés d'aigua pot ser molt perillós. Veiem que baixa força aigua, però dins dels límits de les recomanacions, així que ens posem els neoprens, tot el material i cap avall!

El barranc comença amb ràpels, tobogans, salts,... quines sensacions!! Tots, incloent l'Eli, estem disfrutant i molt. Amb l'únic incident de no tancar bé el barril estanc i que se'ns mullessin una mica les coses, arribem a la meitat del barranc, on un gran salt des d'un pont d'uns 12m marca una parada. Després d'estar fent uns salts, mirem l'hora, i ja són les 5. Passen dues hores del que teniem previst per a finalitzar el barranc, i encara ens queda la meitat. Ho deixem per un altre dia...

Cansats, contents i satisfets, finalitzem el dia, amb gran sensacions i amb l'idea de que hem de tornar-hi!

La Molina Bikepark 2010

2010-08-04T19:34:00.004+02:00

El passat 11 de juliol l'Eli i jo vem fer la primera estada als bikeparks d'aquest estiu. Com només teniem un dia, vem triar per proximitat La Molina. Aquest any el bikepark ja consolidat, no presenta novetats, però com a mínim a rebut un bon manteniment, que unit a la poca gent que sol haver-hi fa que que quasi tots els descensos estiguin en perfecte estat.

Va ser un molt bon dia, amb baixades, salts, fotos i un video de record! tot i que el final, va ser una mica accidentat...

Us deixo el video. Veureu que la qualitat de la imatge no és gaire bona, però espero que sigui l'últim abans de tenir la nova càmara!!!

Cursa a Begur: mètode d'aproximacions successives

2010-07-05T21:01:00.007+02:00

Aquest diumenge hem tingut a tenir cursa d'orientació a Begur. La darrera abans de la parada de l'estiu. La cursa era de Copa Catalana organitzada pel Grions Orientació, així que tota una garantia de que tindríem una bona cursa!

La cursa es presentava dura, ja que a la forta calor que estem patint aquests dies, se li sumava el terreny: un bosc mediterrani de pins, que s'ha format a sobre de dunes de sorra. La consigna principal d'aquesta cursa és fer el contrari que a la resta: si pots corre per fora dels camins, ja que aquests són una trampa de sorra!

Així que vinguts des de diferents llocs ens trobem diumenge al matí l'Enric, el Carlos, la Leticia, l'Eli i jo, disposats a córrer al màxim!

Jo vaig córrer a H21A, una categoria bastant dura on ens esperaven 8km teòrics el que deurian suposar uns 11 o 12 a la realitat. En aquesta categoria he començat a córrer aquest any, i com ja he dit anteriorment el canvi és força gran. Fins ara, encara no he aconseguit trobar el ritme de cursa.
A les primeres sortia a totes com a H21B, el que em suposava cometre errors tècnics i cansar-me molt aviat, i aquest cansament feia que el cap no el tingués clar, i encara cometia més errors. Total que acabava esgotat i fent fins a quasi el doble de temps que el guanyador...
A la darrera cursa a Peguera, vaig intentar corregir això sortint amb molta calma i a assegurar. No la vaig acabar, ja que em vaig esguinçar el peu, però vaig fer uns 3/4 de cursa i veient els temps tan elevats que havia fet i sobretot que no vaig acabar gaire cansat, estava clar que no era una bona tàctica.

Així doncs, en aquesta cursa calia córrer més que a Peguera, però sense esgotar-se com a les anteriors i, sobretot, mirar de no cometre grans errors i estar concentrat. El resultat d'aquest propòsit ha sigut que m'he aproximat més al punt òptim, però sense aconseguir-ho. Aquest serà quan no m'equivoqui i acabi esgotat!
Hi ha hagut una millora considerable en els temps (he fet un 45% més que el guanyador, i en les altres no baixava del 65%), tot i que he comès un parell o tres d'errors una mica greus. Però sobretot he finalitzat amb la sensació d'estar cansat, però no esgotat. Això vol dir que he d'acabar de millorar algunes coses de tècnica i, físicament, acabar d'aproximar-me a aquest punt òptim d'esgotament.

Per la seva part, a l'Enric en H21B, i a la Leticia i a l'Eli en no-iniciats, se'ls hi va fer molt dura la cursa. Sobretot degut a que sortien bastant més tard que jo i el sol ja picava de valent.
El Carlos per la seva part continua amb la seva progressió més que notable: va cometre alguns errors, però físicament va aguantar molt bé i, en un mal dia de l'Enric, quasi va fer el mateix temps que ell! Aviat podrem veure uns bons "piques" entre els dos!!!

Així doncs, deixem de córrer durant un parell de mesos i ens retrobarem amb les curses després de l'estiu!

PD: ens hem d'enrecordar de portar càmara a les properes curses, que això de només posar el mapa és molt aburrit!! ;)

Setmana Santa a Andorra

2010-04-11T19:17:00.014+02:00

Aquesta Setmana Santa vem decidir anar a Andorra.

La idea era aprofitar l'hospitalitat que sempre ens dóna el company Oriol, i muntar el camp base a la Massana. A partir d'allí cadascú faria les seves activitats. Els integrants de l'expedició: Anna, Jordi, Ori, Marc, Eli i jo.

Arribem el dijous esglaonadament i ja el Jordi ha aprofitat per fer una parada a la Molina i fer una petita esquiada nocturna!

Al dia següent ens separem en dos grups: esqui de pista (Anna i Eli) i esqui de muntanya (la resta). Nosaltres teníem un repte pendent: la Font Blanca. Tots quatre ens dirigim cap a Ordino, i poc abans de les nou ja estem amb tot el material de pujada cap allà. El dia es presenta força variable i la neu dura ens permet pujar força bé. Pel mig de la pujada algun moment de tensió pels records de l'any passat, però un cop superat i en menys de quatre hores (una mica després el palillerus jejeje) per fi hem fet el cim! La baixada la disfrutem d'allò més, adaptant-nos als diferents tipus de neu, segons l'alçada i el sol que li ha tocat.

La duresa de la pujada...

Les cares de satisfacció i cansament a mitja baixada

Si, si! hem pujat fins allà dalt!!

El dissabte el Marc i el Jordi (és el seu últim dia) es lleven d'hora i tornen a esquiar. Mentres la resta anem a fer una via ferrata. És la primera que fa l'Anna i per això triem una que no sigui excessivament difícil: el Roc d'Esquers a Escaldes. La via és força maca, tot i que li falta alguns pasos més variats, ja que quasi tota l'estona són escales. Al final però, hi ha un petit pont tibetà que fa més entretinguda la pujada.
Quan arribem a dalt, el dia s'està tapant, i ja de baixada ens comença a ploure una mica, però per sort ja estem de tornada al cotxe.
A la tarda, l'Ori i jo anem a visitar una zona d'escalada aprop de l'estany d'Engolasters. Està plovent, així que ni tan sols ens portem el material, però la visita serveix per tenir un nou lloc apuntat per a visitar en una propera sortida.

L'Eli pujant la via

L'Anna i el seu primer pont tibetà. L'Ori i l'Eli fent el mico! ;)

Els quatre ferraterus

Després de dos dies intensos, el genoll del Marc es queixa. Així que el diumenge li toca fer repòs. L'Anna també es troba cansada i també decideix no fer res. Tots dos trien fer l'esport més "extrem" de tots: de compres a Escaldes: no us podeu imaginar quanta gent hi havia aquests dies a Andorra!!

L'Ori, l'Eli i jo, aprofitant la nevada de la darrera nit anem a esquiar a pistes. Teniem dubtes, però finalment veiem que és una gran decisió: el dia és fred, i la neu es manté amb molt bona qualitat durant tot el dia. Durant 6 hores no parem de fer fora pistes, buscar salts, trepitjar neu nova, dibuixar noves traçades,... fantàstic!!!

L'Eli baixant una canal en un fora pista d'Ordino

I ara... cap a on anem???

L'Ori practicant un slide

Última nocturna de la temporada

2010-03-25T21:26:00.005+01:00

Ahir vem fer l'última nocturna de la temporada. Es celebrava al parc del Guinardó (molt pendent, xarxa de camins força densa i boscos oberts per córrer).
Així que a les 20h l'Enric, el Carlos i jo, estem esperant a que comenci cursa. Pel Carlos és la primera cursa nocturna, així que s'inscriu a la curta. L'Enric, amb la seva habitual prudència, també. I jo m'atreveixo amb la llarga.
Abans una sorpresa: un parell de fites no tenen número al mapa, i s'han d'escollir per la simbologia que les descriu. Com sempre les nocturnes són una font de sorpreses i un bon entrenament!

Comencem a córrer i de seguida es nota el fort pendent. Fem les tres primeres i a la quarta, hi ha la primera sense número. La marco, però només marcar-la veig que hi ha una altra al costat, de fet dues més. No m'encaixa amb el mapa. Llavors entenc que n'hi ha més d'una i s'ha d'escollir a partir de la simbologia. M'havia equivocat i aquesta era la veritable sorpresa! així que m'hi fixo bé i marco la bona. Marxo una mica decebut cap a la següent, que la trobo fàcilment i al sortir, una altra sorpresa... he perdut el paper amb la simbologia i l'ordre de les fites!!! El busco per terra però no el trobo, i vaig refent el camí fins a l'anterior fita on el trobo. He perdut ben bé 5 minuts buscant-lo i ja no veig a quasi ningú dels que anaven aprop meu. El petit "descans" buscant el paper i la ràbia de la situació em permet continuar la cursa amb molta més força i la veritat és que a partir d'aquí se'm dóna molt bé, arribant fins i tot a guanyar un dels parcials... però al final una altra sorpresa: em despisto i em salto la última fita! just al costat de la meta... així que quedo desqualificat!!

La part positiva: tenint en compte que la darrera fita era al costat de meta i que m'hagués costat ben poc temps fer-la, hagués quedat força ben situat. I sobretot, és de les curses en les que m'ho he passat millor i m'he trobat més còmode fent-la.

La part negativa: desqualificat!

L'Enric i el Carlos per la seva part també queden desqualificats. De fet a la seva categoria el fet de tenir les fites sense número té molt d'impacte i només dues persones acaben sense ser desqualificats. El més important, però és que els dos s'ho han passat i espero que això es reflecteixi en que el Carlos sigui un nou company de curses!

Ja sóc un FreeMaresme!

2010-03-25T21:03:00.007+01:00

Dissabte passat vem sortir en bicicleta amb la gent de Mataró. Com sempre em van sorprendre amb noves zones tècniques i amb el nou descens preparat per l'Abel. A més vem constatar que el darrer temporal va malmetre, i molt, els boscos de la zona, ja que quasi vem haver de fer tota una baixada caminant.

L'any passat, en aquest post, quan vaig conèixer a la gent de Mataró, ja deia que repetiria, i realment ho he complert, i finalment ja sóc "oficialment" un d'ells: ja tinc la samarreta dels Freemaresme!!!! El proper dia us l'ensenyo, quan la tingui personalitzada (tot i que la podeu veure al video).

Us deixo el video de l'Abel:

Una Mañana por Santa Monica (Llavaneras) from Devil- on Vimeo.

Què dur és córrer!

2010-03-19T19:15:00.009+01:00

Diumenge passat, vem a anar a la 2a prova de la Copa Catalana d'Orientació. Aquest cop la cursa era a Llers, aprop de Figueres i donat que era lluny, vem aprofitar per passar el cap de setmana per l'Empordà.

La cursa es presentava dura i més després de la nevada del darrer dilluns. Pocs dies abans de la cursa encara teniem la incertesa de si es celebraria i, les fotos que van enviar els de la organització, amb tot el terreny blanc de neu no eren gaire tranquilitzadores. A més, després de la darrera cursa a Torroella, on vaig fer un bon resultat, i dels consells del Daniel, m'havia decidit a pujar de categoria, i això encara em generava més dubtes de com en seria de dura la cursa...

De bon matí ens plantem a Llers la Su, l'Eli, l'Enric i jo (per fi la Su torna a córrer!). Elles dues surten tan bon punt arribem, fent parella a la categoria de No Iniciats (a veure quan s'atreveixen a córrer soles!!). Com quasi sempre, l'Eli comença la cursa força esverada i ja a la primera fita es perden bastant. A les següents recuperen la tranquilitat i comencen a fer-ho bé. Pel mig algun error més però al final fan un bon temps per quedar a mitja classificació.

Al cap d'una hora sortim l'Enric i jo, però en categories diferents. L'Enric completa la cursa en 1:30h aprox (quedant també pel mig de la classificació), i més que una cursa sembla que hagi anat a una batalla!! acabava la cursa cansat, però sobretot ple de ferides de plantes i branques. Ha tastat la duresa de la vegetació....jejeje

Per la meva part, de seguida començo a notar la diferència de categoria: es fan molts menys camins, cal travessar terrenys més durs de pedres, plantes, hi ha tirades molt més llargues entre fites i sobretot no sempre és evident quina és la millor traçada. Ja en cursa, començo molt tranquil, ja que no vull començar cansat, i això em permet fer les primeres fites força bé. Van passant les fites i el cansament es fa notar i a la fita 16 i sobretot a la 17, perdo molt temps, havent de recular en vàries ocasions per errors de traçada. Després d'aquestes dues, les següents ja són fàcils de fer, però amb una tirada molt i molt llarga entre la 18 i la 19, que em fa arribar al límit de cansament. Al final arribo a meta 2hores després de sortir, cansat, molt cansat, quasi esgotat... Havia fet 12 km amb ben poc troç de terreny on fos fàcil córrer. Després de recuperar-me una mica em sento satisfet: m'ho he passat molt bé corrent per fora de camins, traçant amb la brúixola, saltant murs, arrossegant-me per sota de les plantes,... i la classificació no ha estat malament per ser la primera d'aquesta categoria 30 de 40 aprox. Per a la propera, l'objectiu és quedar per la meitat!!!

Karate Kid a la badia de Roses...

Tots quatre després de la cursa: el cansament és evident a les cares!

Què és el millor que es pot fer quan hi ha la nevada de l'any?

2010-03-14T19:10:00.007+01:00

El cap de setmana passat, després de les nevades de la setmana anterior, l'haviem destinat a esquiar. Inicialment, anàvem a esquiar diumenge i dilluns, però ja havíem vist les previsions de que potser dilluns feia molt mal temps i potser no es podia esquiar.

Diumenge al matí pugem cap a Andorra. A dos quarts de deu ja estem a pistes amb un sol que escalfava de valent. La neu està força dura i, sobretot amb la taula costa una mica, tot i això passem un bon dia d'esquí. A mig matí el cel comença a ennuvolar-se i cap a les 13h ja està nevant. Entre això i el vent, la sensació de fred és força acusada així que decidim plegar i cap a les 15h estem al cotxe. Segueix nevant. De fet segueix nevant fins que anem a dormir.

Dilluns ens llevem i... segueix nevant!! als arbres i cotxes es veu més de mig metre de neu nova! Preguntem i l'accés a Ordino i Arinsal està tancat, però Pal està obert. Posem la tele i veiem molts problemes a tot Catalunya: neu per tot arreu i comencen a necessitar-se cadenes per llocs inusuals. Amb tots aquets elements comença la discusió:

Eli: "jo marxaria perquè pagarem el forfait, no podrem esquiar i a més se'ns complicaria la carretera"
Xavi: "doncs jo no sé què fer, perque com no pugem gaire m'agradaria aprofitar, però si som sensats, hauriem d'anar avançant els problemes que ens trobarem a la carretera..."
Eli: "doncs ens quedem, perque si no m'estaràs dient que perque no ens hem quedat!"
Xavi: "no, no. Marxem perque si no em diràs que em llençat els diners i a sobre ens hem quedat tirats a la carretera!"
i així una bona estona...

Al final, no sé com, decidim que ens quedem. Quina gran decisió!!! Pugem a Pal, la visibilitat no és dolenta, hi ha poca gent, però sobretot, quina neu!!! Semblava un somni, esquiant amb neu pols per sobre dels genolls!!! crec que ha sigut el dia amb millors condicions de neu de la nostra vida.

Després de quatre hores estem destrossats de tant esquiar i decidim plegar. Mengem alguna cosa i cap a les 15:30 ja estem de tornada. Escoltant la ràdio i les nostres mares se'ns fa difícil saber si arribarem a Badalona, ja que hi ha moltes carreteres tallades i diuen que es posarà pitjor. Però anem fent amb la idea de que si no podem arribar ens quedarem a dormir pel camí. Pel camí hem de posar cadenes un parell de cops, però passat Igualada, ja les treiem i fins a casa. En 6 hores hem arribat i tot i que sembli molt, després ens assebentem que hi ha gent que ha trigat això per anar del Vallès a Barcelona, o fins i tot que no han pogut arribar. Podríem dir que vem tenir bon criteri triant la ruta i esperant a que ja no hi haguessin aglomeracions de cotxes, però se'ns dubte, ha sigut molta sort i un bon consell dels mossos.

L'Eli pel bosc de Soldeu

Una petita mostra del que us veu perdre: no hi havia temps de parar a filmar!!

Plens de neu després d'esquiar!

El paisatge de tot Catalunya durant la tornada

Una cursa diferent

2010-02-28T18:27:00.008+01:00

Aquest cap de setmana, la feina i les seves conseqüències, m'han deixat poc temps lliure. Un d'ells, el que aprofito ara per descansar i escriure i, un altre, dissabte al matí per fer una cursa d'orientació.

La cursa es celebrà dins el campus universitari de la UPC a Castelldefels, i és més un entrenament que no pas una cursa oficial. Entre això, i una mica de pluja, l'assitència és força baixa. Així doncs, a les 9 del matí i havent dormit poc més de 4 hores, l'Enric i jo ens dirigim cap allà.

Aquest cop només hi ha dos circuits, el curt i el llarg. Jo m'apunto al llarg, ja que té una característica que el diferencia molt de qualsevol cursa que he fet. La cursa es divideix en tres parts: una primera de 3km sprint, una segona de 2km amb "benzinera", i una tercera de 3km sprint. "Sprint" vol dir que la cursa és curta i força fàcil d'orientació i, per tant, el més important és el físic. Però la diferència és la segona part. "Benzinera" vol dir que no et donen mapa, aquest es trobar fixe en un punt del circuit i pots tornar-hi sempre que vulguis a "repostar". Per tant, a més del físic i l'orientació, aquí també compta la memòria.

Ja en cursa, el primer circuit ja deixa clar, que no hi ha gaire dificultat d'orientació, i que el físic és el que determinarà el primer i tercer circuit. Se'm dóna força bé, tot i que em noto cansat.
Comença el tram de benzinera. El circuit té 6 fites a memoritzar. Tot i que sembli poc, us asseguro que costa bastant fer-ho quan estàs cansat i corrent enmig d'una cursa. Escullo la tàctica d'intentar memoritzar el número de cada fita, però sobretot la posició en la que es troben. Les dues primeres les faig més o menys bé, i pel camí vaig repetint-me la seqüencia de números: 73, 68, 81, .... La tercera em costa una mica de recordar, però finalment la trobo. La quarta, cap problema, però arribant a la cinquena m'he oblidat del número i, a més, no trobo la fita on pensava que estava. Trobo una altra molt aprop, però no exactament on esperava. Començo a dubtar si tornar a la benzinera o marcar la fita. Finalment decideixo marcar, però abans faig una última mirada a la zona i... trobo la bona! Així doncs la marco i cap a la última que és la de meta.
El tercer tram torna a ser molt físic i no presenta gaire dificultat tècnica.

Acabo la cursa amb molt pocs errors, però com es tractava d'una cursa molt física el resultat no és brillant: posició 6 de 11. Val a dir, però que amb tant pocs corredors, la posició no és molt significativa (ni per bo ni per dolent). Això si, mirant els corredors contra els que he competit estic content: corredors habituals d'èlit i H21A.

L'Enric per la seva part, fa el circuit curt. I comentant-ho després i amb els resultats, les conclusions són similars: quedem pel mig de la classificació, però hem de millorar en el físic.

Un dels mapes de la cursa

Calçots i orientació

2010-02-21T20:21:00.012+01:00

Aquest ha estat el cap de setmana triat per a la ja tradicional calçotada de la colla d'amics feta a la feina, quan treballava a Better.
Com sempre l'Enric ens ha ofert la seva hospitalitat a la Masia de Sant Pol, molt aprop de la Bisbal de l'Empordà. Aquest any no tots han pogut assistir, però igualment erem una bona colla.
Per a menjar no ha faltat de res: pintxos vascos, calçots, salsa romesco (amb concurs inclòs), botifarres, xai, torrades i tot regat amb un bon vi. I per postres tampoc ens hem quedat curts amb la "torta" de xocalata de la Leticia i dos pastissos de formatge (gentilesa del Jordi i la Raquel tot i que no han pogut venir).
Un molt bon àpat, completat amb unes bones xerrades al voltant de la llar de foc.

Els pintxos de la Naiara i el Manu

Tota la colla a taula! (menys la fotògrafa Leti)

I ara, l'Eli fent la foto

Abusant una mica de l'hospitalitat de l'Enric, la Leticia, el Carlos, l'Eli i jo hem aprofitat i ens hem quedat a dormir per anar avui a una cursa d'orientació a Torroella de Montgrí., la primera de Copa Catalana d'aquest any. Allà també ens hem trobat amb la Su i l'Enric, que venien desde Badalona per córrer ell, ja que la Su està lesionada.

L'Eli ha fet la cursa juntament amb la Leticia i el Carlos, que era la seva primera cursa, i el resultat ha sigut totalment positiu. A la classificació han quedat per la meitat, però sobretot els hi ha agradat, i amb ganes de repetir. Haurieu d'haver vist l'interès que hi posava el Carlos, com s'estudiava la simbologia dels mapes i em preguntava per algunes coses que ni tan sols me les havia plantejat!

L'Enric debutava amb el seu nou club, el Grions, i ha sortit molt content, ja que ha comès pocs errors i al final ha quedat pel mig de la classificació, el seu millor resultat en la categoria.

Per la meva part, crec que ha sigut la millor cursa que he fet fins ara, com a mínim en quant a resultat. 7è de 54 participants. Tret del primer classificat, crec que amb petites millores físiques i tècniques, puc arribar a atrapar als altres que tinc per davant, i lluitar per estar davant. Si el físic m'acompanya, és el moment per saltar definitivament de categoria.

I per acabar el cap de setmana hem fet un bon dinar a Peretallada!

Els debutants: tot un èxit!

Tots quatre després de la cursa amb gana pel dinar que ens esperava!

L'Enric cada cop ho fa millor, i ara ja federat!

Orientació nocturna a Badalona

2010-02-04T22:32:00.004+01:00

Dimecres 19:00, comença la segona cursa nocturna de la temporada. Aquest cop és a Badalona i, com el terreny me l'hauria de conèixer, m'apunto al circuit llarg!

Començo la cursa una mica despistat. La primera fita tot i que m'hi acosto, no acabo d'afinar i em costa força estona trobar-la. Em sembla que hauria de començar aquestes nocturnes una mica més concentrat, ja que en totes les que he fet sempre em costa molta estona començar a trobar-me còmode. En això influeix que feia menys d'una hora sortia de la feina amb mil i un problemes, havia de tornar de Barcelona, passar per casa, canviar-me, menjar alguna cosa, agafar el cotxe, anar a buscar a l'Enric i plantar-me a Montigalà. Massa coses per només una hora.

La segona, tercera i quarta fites estan més aprop de camins i m'ajuden a agafar confiança.

La cinquena i sisena costen una mica més i, sobretot em fan notar més cansat, cosa que em fa cometre una errada a la setena, que tot i que no em fa perdre molt temps si que em fa donar una mica de volta.

La vuitena i novena són fàcils, però amb una pujada considerable.

La desena ja és a la part més alta del mapa, quasi a la urbanització de la Vallensana. De nou em torna a costar una mica, suposo que pel cansament.

La onzena és una tirada molt llarga i gràcies a conèixer el terreny crec que ho faig prou bé, o com a mínim faig menys desnivell que la majoria. Podeu veure una discussió sobre l'elecció d'itinerari aquí (també hi ha els resultats). Sobretot em permet córrer sense preocupar-me de l'orientació i recuperar-me una mica.

A partir d'aquí ja és baixada. La dotzena trigo una mica per una confusió entre un marge i un camí al mapa. Tretze i catorze són senzilles. La quinzena la identifico ràpidament amb el pont de Montigalà i la trobo fàcilment. La setzena em confio massa del meu coneixement del terreny i cometo una errada, que em fa perdre una mica de temps.

La dissetena la trobo bé i finalment la divuitena la puc trobar després de fer la última rampa de la cursa.

Al final 1h 24minuts. Me'n vaig amb la sensació de que ho podria fer molt millor i de que encara em costa això de les curses nocturnes. Però veient els resultats (posició 19 de 42), i tenint en compte que la gent que fa el circuit llarg sol ser gent bona, no està gens malament. Com a mínim he vist els punts on fallo més: concentració al principi i després dels trams de més exigència física.

L'Enric també va córrer la cursa, al circuit curt, però sense brúixola!!! Podeu llegir la seva crònica aquí.

Diumenge en bicicleta

2010-01-17T23:15:00.004+01:00

Després de decidir que no anavem a esquiar pel risc d'allaus, de no poder escalar per la pluja i de que el dissabte anés a fer el "tonto" amb els companys de Mataró, avui hem decidit sortir en bicicleta per Badalona.
El dia com ja us he dit, no s'ha llevat gaire asolellat, i durant quasi tota la sortida ens han acompanyat algunes gotes de pluja. Així que hem decidit fer una cosa curteta, per si calia tornar ràpid cap a casa. Això si, ens hem entretingut fent alguns saltets, i algunes zones una mica tècniques.
El següent video recull el que hem grabat. És el primer que muntem, així que no sigueu molt durs amb les crítiques... ;-)

1a cursa de l'any

2010-01-11T19:44:00.003+01:00

Aquest diumenge hem començat la temporada 2010 d'orientació!

La cursa era del circuit OROS, un campionat de curses popular que, per la proximitat geogràfica i per les facilitats que donen per córrer, hi participem bastant.

Aquest cop hem participat l'Enric, l'Eli i jo, tots tres al mateix circuit, però amb l'Eli i jo corrent com a parella.

Donat que córrer en parella té un clar desavantatge (es perd temps discutint, explicant i debatent), l'Eli i jo hem decidit fer una tàctica nova: fariem les fites alternativament de forma que en cada una, un de nosaltres guiava i l'altra només seguia, sense quasi opinar. A la pràctica, no ha sigut tant perfecta la divisió, i en més d'una ocasió se'ns ha escapat algun comentari de "segur que és per aqui?", "vols dir que no t'estàs equivocant de camí?". Però bé, no han sigut gaire els comentaris que ens hem fet. El resultat de l'experiment? prou bo. Em sembla que ha sigut una de les millors actuacions que hem fet en format parella: hem sigut els PRIMERS!!! (val a dir que només hem participat nosaltres com a parella jeje). I mirant la classificació global hem sigut el 10 de 39 participants.

Ho haguéssim fet millor per separat? segurament, però correr en parella (i més si és la teva), té molts alicients que no et dóna el córrer sòl!

En quant a la cursa, era al Turó de Cerdanyola a Mataró, un petit turó situat quasi dins la zona urbana que permet fer una cursa en un terreny reduït, continus canvis de direcció, multitud de camins i encreuaments i un desnivell força pronunciat en alguns punts.

L'Enric, també ho ha fet molt bé, i si no recordo malament també crec que ha sigut una de les seves millors curses en la recent estrenada categoria. Podeu veure la seva crònica aqui.

Al final, tots contents!!

Un cap de setmana complet

2009-11-15T19:05:00.003+01:00

Aquest cap de setmana havíem de marxar a escalar tot el cap de setmana, però al final per diferents motius ens hem fet enrere i, s'ha convertit igualment, en un cap de setmana físicament intens.

Dissabte matí

Anem amb l'Ori a escalar a Montserrat. També s'hi apunta un amic seu, el Josep. Decidim anar al sector el Llençol, a Collbató, on ja vaig estar amb el Marc la setmana passada. La pujada fins al sector ja fa escalfar: 300m de desnivell en menys de mitja hora.

Comencem per un V ben llarg, quasi trenta metres. No és difícil, però cap al final la llargada es nota.

Després seguim amb un V+. L'Ori se'l treu sense gaire problemes. El Josep passa directament al 6a+ del costat. En el primer intent, un parell de saques, i l'abandona. Mentre jo faig el V+, on em toca apretar de valent, però al final me'l trec. Al segon intent, el Josep sembla que s'ha estudiat bé el 6a+ i se'l treu amb una aparent facilitat. Quan acaba, l'Ori es pica i també se'l treu, tot i que aquí si que arriba bastant just. Per acabar el Josep puja una mica més de grau i prova un 7a de segon. La veritat és que és una mica massa pel grau que tenim, però va bé provar coses així per anar acostumant-se. Quan baixa, encara falta desmuntar el 6a+. Tot i que, volia reservar forces per la tarda l'intento jo, aquest cop de segon. Igual que el Josep al 7a, aquesta via és una mica massa pel meu nivell, i entre això i que ja estava pensant en la tarda, necessito l'ajuda de l'Ori per treure-me'l.

Entre tot se'ns fan quasi les 3 i marxem, satisfets d'haver fet només tres vies, però apretant de valent!

Dissabte tarda

Des de que em vaig esguinçar el peu a finals de maig, no havia tornat a jugar amb els Canalets. Ahir va ser el retorn. Tot i que vaig fer tot el que vaig poder, no va ser un retorn gaire lluit. Em costa situar-me a la pista. Com a equip, tampoc fem un gran partit i acabem perdent de 12.

La veritat és que cada cop em costa més passar-m'ho realment bé dins la pista amb l'equip. La idea que anem agafant del que busquem amb l'equip, s'allunya del que a mi m'agrada del bàsquet. Per sort, amb molts d'ells, fora de la pista continuem sent un bon grup d'amics, pel que compensa les altres coses.

El Marc, tot i que a vegades parla molt, però no diu res, té una frase que aqui es pot aplicar: "els extrems són bons". Això de reservar-se escalant, per acabar fent un partit on no m'hi acabo de trobar, no crec que ho repeteixi. El proper dia a tibar de valent, i si queden forces ja jugarem a bàsquet...

Diumenge matí

Sortim amb l'Eli en bicicleta pel Corredor.

Anem a investigar la zona de la torre del Moro, a Llinars. Pujant cap allà podem gaudir de la tranquilitat i bellesa dels boscos de la zona. Un cop a dalt del turó de la torre, una parada per esmozar i iniciem una trialera que ens recomanen uns motoristes. Anem baixant, i la veritat és val força la pena. Una camí estret pel mig del bosc, però sense gaire dificultats.

Un cop a baix, decidim tornar a pujar per una altra ruta, per buscar una nova baixada. Tot i ser novembre, la calor es fa notar, i tots dos suem de valent a les rampes més dures. Quan ja estem arribant a dalt, ens trobem un grup de gent amb bicicletes de descens que els estan remolcant amb cotxes. Preguntem i ens diuen que van a fer un descens força tècnic fins a Llinars.

Ens hi apuntem, però llavors un d'ells em fa el típic comentari "i a ella la portaràs per aquesta baixada?".

La resposta hauria d'haver sigut triple:

a ella li pots preguntar directament, que la tens al costat
a ella no fa falta que la porti enlloc, que sap anar sola
ella és capaç de baixar per tot arreu

per educació, i ja que ens ensenyaven el camí, simplement els hi donem la tercera resposta, i els hi argumentem que està acostumada a baixar per tot arreu, i que si no pot ja es baixarà de la bicicleta.

Un cop ficats a la baixada, ens adonem que el noi que es "preocupava" per l'Eli, tenia part de raó, i la baixada és força tècnica i complicada. S'ha de baixar en algun tram, però més del 95% el fa a sobre la bici!!

Es tracta d'una baixada que val la pena fer-la amb proteccions (avui no les duiem), així que el proper dia i tornarem ben preparats, ja que ha sigut un gran descobriment!!

Dimenge tarda

Per fi descansem!!!

Freeride per Mataró

2009-10-17T17:37:00.008+02:00

Divendres. Dia per planificar el cap de setmana. Amb l'Eli hem decidit que diumenge escalarem, així que demà pot ser un bon dia per tornar a fer una mica de ruta en bicicleta. Començo la ronda de propostes.

Ori: "no, demà tinc curs"

Marçal: "no, demà tinc classes de trial"

Marc: "uf!!, que cansat això d'anar en bicicleta".

Així que em trobo amb ganes de fer alguna cosa però sense ningú a qui proposar-li. Me'n recordo que molts cops he vist al ForoMtb una gent de Mataró que fan sortides del mateix estil que jo: 20-30km, amb calma pujant i buscant les dificultats en les baixades. Dit i fet, em connecto i veig que a l'endemà anaven a fer una sortideta. Ens intercanviem quatre missatges i ja està! hem quedat. Em comencen a entrar els dubtes: "a veure si serà el típic psicòpata que busca víctimes per internet... " jajaja. Res més lluny de la realitat.

Dissabte 8h del matí, Mataró. Em trobo amb l'Abel i el Jose. Ens presentem i comencem la ruta. Anem pujant tranquilament, i ens anem coneixent una mica. M'expliquen el tipus de rutes que fan i realment sembla que encaixa bastant amb el concepte que jo tinc d'anar en bici.

Quan portem poc més d'un quart d'hora, primer contratemps,trenco la cadena mentre pugem. Em sap greu, ja que quasi no els conec i els estic fent perdre temps, però me'n adono que són com jo: no hi ha cap pressa per pujar, ja correrem a la baixada! Se'ls veu bona gent i em fan sentir còmode, tot i que els acabo de conèixer.

Al cap de poc ens trobem amb el primer obstacle. Un tallat de més o menys un metre i mig. L'Abel el fa com si res, i el Jose s'ho pensa una mica més, però també. M'ho penso una mica i em diuen "ei, que no és obligatori fer-ho!". Però tot i estar una mica fred també l'hi tiro sense problemes. Em sembla que era una petita prova per anar veient quin nivell tinc ;-).

Seguim pujant. Em demostren que amb un parell de c... es pot pujar per tot arreu amb una bici de més de 20kg! Remuntem un petit descens amb curves peraltades, tallats,... i aprofitem també per parar i fer-los.

L'Abel en un dels salts de la pujada.

Finalment arribem a dalt de tot, prop de Can Bruguera, on tenen muntat un descens realment molt guapo! Tallats, passarel·les, dobles, peraltes,... Espero recordar on està el proper dia!

El Jose saltant una de les pasarel·les

El vídeo de la jornada fet per l'Abel

El Jose, L'Abel i jo.

Arribem de tornada a Mataró. Realment ha sigut un dia de bici molt bo, i tot i que sembla que tinguin una mica més de nivell que jo, com a mínim avui els he pogut seguir sense gaire problemes. A veure quan em portin per llocs més difícils!

Tant els corriols de Mataró, com l'Abel i el Jose, han sigut una gran descoberta. Sens dubte, repetirem!

Bike parks, final de temporada

2009-10-13T19:35:00.011+02:00

Tot i que només hem escrit el primer dia i l'últim, aprofitaré aquest post per descriure una mica l'activitat que hem tingut aquest estiu als bikeparks.

Vam estrenar la temporada a la Molina, pujant l'Eli i jo un dia per escalfar pels alps.

A l'Agost vem pujar a Les Deux Alpes, amb l'Ori, el Marçal, el Nacho, la Judit i el Jaume. Va ser un viatge marcat per la curta durada. Només vem poder aprofitar tres dies de bicicleta.

Teníem el record de tres anys enrere, i la veritat és que no ha evolucionat gaire des de llavors: alguna passarel·la més, alguna pista més, però poca cosa pel temps que havia passat. A més ens vem trobar un terreny menys cuidat que llavors, que posava a prova la nostra resistència física i la de les bicicletes! (pregunteu-li a l'Ori pels seus dits i la va forquilla). Tot i això, manté un avantatge respecte als pirineus, i és la quantitat de quilòmetres que tenen les pistes. La conclusió però, és que ens ho pensarem una mica més abans de tornar a fer tants quilòmetres.

La colla dels Alps

L'Eli i la Judit a més de 3.000m d'alçada!

Finalment, hem pujat un parell de cops a Vallnord durant la tardor. Potser per que hem aprofitat més sabent que eren els últims dies, o potser per que és el record més fresc que tinc, o potser perque el clima de tardor afavoreix que el terreny estigui quasi perfecte, o potser simplement, per la qualitat de les pistes. però crec que han sigut els millors dies de bicicleta.

Vallnord és suficientment petit com per a fer totes les pistes en un sol dia, però alhora té suficients detalls com per estar entretingut uns quants més (salts, pasarel·les, wallrides,...). A més, aquest any hem descobert que hi ha més camins que no estan senyalitzats, com l'anomenada "super secreta", una baixada que combina a la perfecció la tècnica de les trialeres, la velocitat d'un single-track i la bellesa i tranquilitat dels boscos d'Andorra. Tot i que l'Eli i el Marçal no hi estan d'acord, per mi és una de les millors baixades que he fet en els darrers anys.

La mini-colla de Vallnord

Els salts de l'Eli ja no tenen gaire a envejar als nostres! Girl Power!

La foto una mica fosca, però què em dieu del salt?

El mateix salt, però en video. Bé Marçal!

Al vídeo potser no s'aprecia, però creieu-me que aquest tram no era fàcil!

Aqui podeu veure algunes fotos i videos més.

Ara si que ja, fins l'any que ve haurem d'esforçar-nos per pujar!

Catalunya sostenible

2009-09-21T22:47:00.002+02:00

2 dies abans de que comenci la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura de Barcelona, m'he vist forçat a posar aquesta reclamació a Ferrocarrils de la Generalitat:

"Com molts altres dies, ahir diumenge 20 de setembre vam agafar els ferrocarrils des de plaça Catalunya fins al Peu del Funicular. Un cop allí, com molts altres dies, pensàvem agafar el funicular fins a Vallvidrera. D'aquesta manera podem començar la nostra sortida en bicicleta des d'un punt més elevat, estalviant-nos trams urbans i visitant millor el parc de Collserola. Un cop al Peu del Funicular ens trobem que hi ha prop de 15 usuaris més en bicicleta. Quina és la nostra sorpresa quan ens diuen els operaris que només poden pujar dues bicicletes en cada trajecte! Encara que no hi hagués gent a peu que volgués fer servir el funicular!

Vam estar parlant-ho amb els operaris, i ells entenien la nostra queixa, però deien que “de dalt” els hi havia donat aquesta ordre. I no ens donaven la possibilitat de parlar amb ningú que realment pogués decidir res.

Durant l'estona que vam estar parlant amb aquells operaris, es va donar la situació de pujar el funicular quasi buit, amb només dues persones i dues bicicletes, mentre hi havia una cua que en aquells moment ja s'acostava a la trentena de bicicletes.

La meva reclamació és en contra del poc sentit comú de les normatives de FGC. Entenem que si hi ha usuaris que van a peu tinguin prioritat i, de fet, el nostre grup sempre som respectuosos amb aquesta prioritat (no només als ferrocarrils). Però no entenem el malbaratament de temps, energia i diners que suposa aquesta normativa tan rígida. No té sentit malgastar l'energia que mou el funicular amb només dues bicicletes quan hi ha una cua de 30 persones. No té sentit malgastar el temps dels usuaris, fent-li fer cua, quan el funicular està pràcticament buit. No té sentit malgastar els diners de tots movent un funicular que quasi està buit.

Aprovem que hi hagi la normativa que prioritzi els usuaris que van a peu, però reclamem que aquesta l’apliquin amb sentit comú, i que havent-hi uns operaris allí, aquests puguin aplicar aquest sentit i no provocar situacions absurdes."

Un exemple més de com l'administració pública fomenta aquesta sostenibilitat i aquesta seguretat (vam acabar pujant per carretera amb tots els cotxes!).

La ferrata d'Oliana

2009-09-04T18:17:00.011+02:00

Per finalitzar les vacances, aquest any vem decidir anar a fer una via ferrata. Després de que l'any passat vem fer la més llarga i una de les més difícils de Suïssa (Dauberhorn), aquest cop hem anat a fer una de les millors de Catalunya: la via Regina a Oliana.

La via consta de tres parts. La primera serveix per escalfar, tret de si la fas al mes d'agost, que quan arribes a peu de la via ja estàs més que calent! consta de vàries parets verticals equipat amb graons i cadenes, i d'algun petit descans amb menys pendent. És l'únic tram on hi ha ombra, així que més val aprofitar-ho. El tram finalitza amb la pujada a una agulla amb una magnífica vista sobre el pantà d'Oliana.

El segon tram està caracteritzat pel seu inici, un pont tibetà de 14m de llarg que, si no estàs acostumat, pot impressionar bastant.

Un cop finalitzat el segon tram, la calor i l'esforç ja comencen a passar factura. I segons la guia encara queda el tram més dur!!! Aquest és un seguit de trams molt verticals i aeris, combinats amb flanquejos.

Les dues grans dificultats d'aquest tram es concentren en pocs metres. Primer tenim un desplom no molt llarg, però que amb l'estona que ja portàvem costa bastant de passar (sobretot si t'emboliques amb els mosquetons i l'has de passar dos cops!). Tot seguit, hi ha un canvi de paret. No és que sigui molt difícil, però la primera impressió quan el veus "acollona una mica".

En aquest tram també vam tenir la sort de veure unes quantes àligues volant molt i molt aprop.

Al final de tot, arribem a dalt en unes 4 hores, amb molta calor i amb una hora i mitja per endavant de descens tant o més difícil que la baixada. El retorn es fa per un camí equipat, que pel fet de ser en baixada, sembla més difícil que la pròpia via!

Després d'unes 6 hores totals, arribem de nou el cotxe, on improvitzem una petita dutxa amb una garrafa d'aigua i tornem cap a casa.

Ha tornat l'estiu... hem deixat de suar!

2009-08-07T14:24:00.008+02:00

El sol, la platja, la calor, els sopars a les terrasses,... tot això són símptomes de l'arribada de l'estiu, però també, i encara que sembli una contradicció, el poder deixar de suar.

Pels qui feu esport, i més concretament bicicleta, sabreu el que es sua pujant qualsevol muntanya. Doncs bé, amb l'arribada de l'estiu i gràcies a un invent d'hivern, això s'acaba. Els bikeparks, i en concret, els remuntadors et permeten pujar sense cansar-te i guardar-te l'energia per quan realment val la pena: per baixar!!! Així que el passat dissabte l'Eli i jo vam estrenar la temporada d'estiu amb una visita a la Molina.

La primera sorpresa va ser que per ser noia, et fan un 2x1. El motiu és clar, tret de l'Eli, només en vàrem veure 1 o 2 més. El bikepark no ha canviat gaire des de l'any passat. Han fet un wallride més, i han mantingut el que ja tenien: salts, pasarel·les, wallrides,... No és gaire gran comparat amb altres, però per anar-hi només un dia, crec que és la millor opció: és aprop, és l'únic a Catalunya, té camins per zones de bosc i zones artificials per entretenir-se molta estona.

I com ja vaig anunciar l'any passat, aquest any podrem comparar el nivell dels Pirineus amb el dels Alps: " propera estació: Les 2 Alpes".

Dia terapèutic

2009-07-26T20:41:00.004+02:00

Desprès de tres mesos (en Xavi ha estat lesionat), avui per fi, tot i la calor hem anat a escalar. Ja en teniem ganes!. La veritat és que a l'ombra s'estava força bè, corria un ventet molt agradable.

Hem sortit a bona hora (8:36), (ei Marc estem millorant!) a les 9:30 ja estavem esmorçant al Bruc, en Marc, en Xavi i Jo.

Sorprenentment en l'acostament a les vies no ens hem perdut, (serà perquè no duiem el guia?, és broma!). En principi com en Xavi està mig lesionat, en Marc havia de començar a obrir vies, però com es veu que ahir se li va complicar la nit finalment hem convençut a en Xavi. Hem començat per un IV+, després en Marc l'ha fet també de primer i jo de segon (hauré de tornar a agafar confiança). En total hem fet tres vies totes senzilletes IV+ i V, i cap a quarts de tres hem anat a dinar, desprès de l'esforç la recompensa! (sempre hi ha un objectiu).

Hem compartit dos primers, per tres. Que no son sis per molt que alguns s'ho pensin. La carn era boníssima, i les amanides també. Ja haviem parat a aquest resstaurant alguna vegada peró nomès a esmorzar, de fet de moment es el millor del Bruc, molt recomanable.

La veritat es que l'escalada em relaxa, descarrego tensió i ara que s'acosten les vacances i que estic bastant estressada, m'ha anat molt bé, i a en Xavi també segur (no el deixo dormir gaire).

Ha estat una bon dia, llàstima que m'hagi passat tan depressa. El cap de setmana que ve pot ser toca mar esperem que sense contracorrents (això ho explicarè un altre dia).

En Pau i en Sergi

2009-07-13T21:17:00.007+02:00

Justament el dia després d'haver-los batejat, avui per dinar hem tingut la visita d'en Pau, en Sergi i de l'Elena.

La veritat és que s'han portat com uns campions: han menjat, han dormit, ens han deixat menjar (més o menys) i hem estat jugant una estoneta. Només el Sergi ha muntat una mica el número amb la papilla de fruites del berenar, però res de l'altre món. Fins i tot han mantingut la calma quan la seva mare s'ha quedat tancada dins de l'ascensor! (una altra història per explicar de l'Elena).

El final d'una etapa

2009-06-25T10:30:00.010+02:00

Ja fa quasi deu anys que acabava una de les grans etapes de la meva vida. Després de cinc anys per fí aconseguia ser llicenciat en matemàtiques.

Pocs mesos després començava el que fins ara havia sigut l'única feina que he tingut. Entrava al món de la consultoria i en concret a Better.
Professionalment, el pas per aquesta empresa realment ha sigut el que esperava, aprendre una mica de tot i aprofundir poc en les coses abans poder-te'n cansar.

Però sobretot em vull quedar amb el record de moltes persones amb les que m'he creuat. Companys de llargues nits al Deutsche com l'Eduard i el Ricardo. Amb els qui he compartit la feina, la carrera i el bàsquet, com el David i l'Agus. Amics, que fa tant que ho són, que quasi no relaciono amb haver-los conegut a Better, com el Miquel o el Josep. De les que he après moltes coses com el Martín, el Paul, l'Oscar o el Ramon. Tot i que crec que de tothom he après alguna cosa. Amb qui he compartit la muntanya i l'orientació, amb els Daniels, els Xavis i el Julio. El Carles, amb qui he compartit molts trajectes de cotxe, parlant de Badalona, de bàsquet i, com no, de la Penya. Clients, que han aportat alguna cosa més a aquest terme, com l'Enric, el Pere o l'Ignasi. Clients, que ara seran companys, com el Rafa. Un grup d'ex-betters i algun que encara hi és, amb els que espero continuar fent els habituals dinars i trobades, on hi ha l'Enric, el Jordi, la Leticia, la Cristina, la Naiara... Adictes a les sèries i companys de java amb qui he pogut compartir capítols i teories en tots dos camps, com el Jordi, el Sergio o el Fran. Persones amb les que he viscut alguna situació tensa, però de les que no guardo un mal record, com el Miquel. Massa gent que m'ha confirmat amb els seus (no)actes que la cobardia no és una bona virtut. Algunes de les persones que he conegut en la darrera etapa, que m'han demostrat que valen molt la pena i a les que m'hagués agradat conèixer millor, com l'Alain, la Gemma, el Dani, les Laures i l'Helena. Gent molt i molt bona, als qui ràpidament Better se'ls hi queda(rà) petit, com l'Alex o el Marcos. Companys amb els qui he compartit el secret i l'emoció de marxar, com l'Eva. El Miquel, que m'ha ensenya que ser soci no implica deixar de ser una persona normal. El darrer equip, al qui he deixat a mig projecte, però que espero que se'n surtin, Joseca, Quim, Esther, Vittorio,... i finalment, gent que prefereixo no esmentar i que oblidaré aviat, com algun dels meus darrers responsables.

Em deixo noms. Segur. Però sense cap mala intenció, simplement, falta de memòria.

A tots: A reveure!

Taller de Wok

2009-03-29T20:49:00.008+02:00

I per fi arriba un post sobre una de les aficions en la que ser un cargol és una gran virtut.

Dijous passat, amb l'Albert vam participar en un taller de cuina oriental, dedicat a la cuina amb Wok. El taller l'organitzava la botiga "El Cullerot" de Badalona i és el primer d'una sèrie de tallers que faran i que s'aniran adaptant a la demanda que hi hagi.

En arribar, trobem dos vells coneguts, el Quico Vera, que imparteix el curs, i el Toni Forteza com alumne.

Comença el taller, i el Ferran Castrillo, l'especialista en cuina oriental, ens explica la història del Wok, les seves característiques i una mica més de teoria. De seguida comença la part pràctica, i tant el Quico com el Ferran creen un ambient distès i participatiu. El més simptomàtic és que tret dels cinc primers minuts, no vem tornar a seure a les nostres cadires.

Mentre ens explicaven i ensenyaven tot de productes típics de la Xina, ells dos (amb la nostra petita ajuda) van estar cuinant uns quants plats que vem poder degustar: uns raviolis xinesos, una sopa de pollastre (si! es pot fer sopa amb el Wok), un saltejat de llagostins amb verdures, tallarines amb verdures i unes broxetes de pollastre marinat. Tot boníssim i amb el gust diferent dels ingredients de la cuina xinesa (soja, gingebre, curry,...). Res a veure amb el típic restaurant "xino"!

Quasi tres hores de taller en les que vam aprendre, menjar i compartir una cuina mil·lenària, sana, gustosa i diferent. Totalment recomanable!

La setmana vinent hi tornem, aquest cop amb un taller de Sushi. Si us hi voleu apuntar, aquí teniu més informació.

Orientació nocturna

2009-03-22T19:58:00.005+01:00

Dimarts, 8 del vespre, boscos de Vallvidrera a Collserola. Un grup d'unes 60 persones, vestides per córrer i armades amb una brúixola, un frontal i un mapa, es disposen a fer una cursa d'orientació nocturna. Entre elles, l'Enric, que s'estrena en aquest tipus de cursa, i jo.

Comencem la cursa (sortida en massa) i comencen els errors. A mi em sembla escoltar que la sortida es troba a 100m d'on ens trobem. Veig a tothom córrer en la mateixa direcció i penso "van cap a la sortida". Al cap d'una estona m'adono que no hi ha la sortida. Em paro i la segueixo buscant. Finalment em trobo amb l'Enric i em diu que la sortida era on havíem començat. Sort d'ell, si no encara l'estic buscant. Això em fa tenir una perspectiva totalment diferent del mapa.

A partir d'aquí trobem les tres primeres fites amb facilitat. Sortint de la tercera, l'Enric i jo decidim córrer junts. Agafem un caminet que cada cop es fa més estret, fins que finalment es difumina dins del bosc. La nostra tossuderia ens fa seguir pel mig del bosc. És curiós com de nit s'accentua la nostra capacitat (o més ben dit, discapacitat) per veure camins on simplement hi ha una clariana entre els arbres! Després de la tercera vegada en que li dic a l'Enric "jo tornaria enrera", i de començar a escoltar sorolls no identificats, tornem fins a la fita 3, havent perdut uns 20 o 25 minuts. Ens reorientem i enfilem el camí bo cap a la 4. A partir d'aquí trobem la resta de fites de forma fàcil.

En total una hora de cursa, en la que l'Enric i jo vem aprendre coses l'un de l'altre, i en el que el millor va ser que ens ho vem passar d'allò més bé!

Us deixo una foto de les vistes nocturnes del bosc...

Esquiant al Bastiments

2009-02-15T18:38:00.014+01:00

Després de la nevada més gran dins d'una temporada excel·lent per a l'esqui, dissabte buscàvem fugir de les aglomeracions que ens podíem trobar a pistes, i del perill d'allaus del Pirineu central i occidental. Així que 2 palillerus, el Marc i el Jordi i 2 boarders, l'Ori i jo ens disposem a pujar el Bastiments.

Arribem a Setcases cap a les 9 del matí i, després de buscar un bar on ens volguessin donar d'esmorzar, les previsions no eren gaire optimistes. Des d'allí les muntanyes es veien força pelades, tot i els múltiples avisos d'excés de neu que s'havien fet. Per sort, res més lluny de la realitat.

Comencem la pujada cap a les 10, marcada per les ratxes de vent molt fortes que en alguns moments feia que ens haguéssim d'aturar. Per sort no eren continues.

En unes 3 hores i quart ens plantem a dalt del cim, aquest cop sense haver patit tant com la darrera pujada a la Tossa Plana. Descansem una mica, fem les fotos de rigor, i amb un vent insoportable ens decidim a baixar.

Durant la baixada el vent desapareix, i podem gaudir de 3 magnífiques pales. Vem tenir sort, ja que la majoria de gent que havia pujat abans que nosaltres no s'havia atrevit a fer aquelles pales, així que les vem poder estrenar.

Un cop a baix, el més que guanyat dinar a Setcases mentre comentem tots els moments de la jornada.

El dia abans parlant amb el Quim (un company de feina) sobre l'excursió que anavem a fer, sobre l'evident esforç que suposava i comparant amb esquiar a pistes, em va preguntar: "i, per què feu això?". La resposta és clara, les sensacions de la muntanya s'han de viure per saber el que són!

A més d'aquestes fotos i videos, en podeu veure més aquí.

Un petit luxe

2009-01-31T09:16:00.008+01:00

Dimarts al vespre rebo un correu de Vallnord: està caient una gran nevada. Per la precipitació, i temes laborals, ens hem d'esperar a divendres.

Així que divendres a les 7 del matí l'Eli i jo enfilem cap a la Masella. Sens dubte, un petit luxe poder esquiar entre setmana!

Arribem i fa un dia fantàstic, com a mínim per disfrutar del sol, una mica massa de calor per a esquiar. Tot i la neu caiguda, també ha plogut i ha fet vent, amb el que la neu està una mica dura, sobretot a fora pista, on quasi no ens hi podem ficar. Crec que caldria posar una normativa més estricta a la informació que donen a pistes: ni la neu era pols, ni hi havia un mínim de 70cm.

Al final, un molt bon dia d'esqui: sense cues, poca gent a pistes, alguns trossos amb molt bona neu i una iniciació al freestyle.

Una nova cursa d'orientació

2009-01-18T18:33:00.006+01:00

Com deia al darrer post d'orientació, hem aconseguit que hi hagi més adeptes a aquest esport. Aquest cop erem una bona colla. La mònica amb tres companys més que s'estrenaven, l'Ori que corria amb el Joan Antoni, el David que, després d'haver fet una gran cursa d'estrena, provava la següent categoria, l'Enric que repetia, aquest cop amb la Su (ella s'estrenava), i jo.

En quant a la cursa, n'hi havia dues.
Els no iniciats feien modalitat SCORE, en la que et donen un mapa amb unes 40 fites i n'has de fer 20, les que vulguis.
A la categoria de competició on estavem el David i jo, la cursa en realitat eren dues seguides: en feies una canviaves de mapa i feies la següent. El terreny no era gaire extens, però si amb forts pendents cosa que propiciava que continuament hi hagués canvis de pendent: puja, baixa, puja, baixa,... Així que s'ha convertit una mica en un trenca-cames. Com a novetat, el David i jo hem corregut amb el sistema electrònic per marcar les fites. La veritat és que et fa guanyar força temps i, a més, et permet analitzar els temps invertits en cada fita.

Resultats.
La Mònica i companyia totalment satisfets. No corren amb esperit de competició. Simplement volen aprendre i passar-ho bé. Ho han aconseguit al 100%.
L'Ori i el Joan Antoni desqualificats. Algun error al marcar una fita.
L'Enric i la Su quarts. Millora important de l'Enric i gran debut de la Su. L'important sobretot és que a la Su li ha agradat i hi tornaran.
Al David se li ha fet una mica massa llarg el canvi de categoria i ha acabat força desfondat.
Jo he fet tretzè, o sigui per la meitat. Això si, he sigut el millor de tots els participants en una de les fites!

Al final de la cursa, tots parlant de quan és la propera (potser una nocturna?). Això s'anima!!

Primera esquiada de la temporada

2009-01-12T20:58:00.006+01:00

Anava a començar el post donant totes les excuses possibles: que si el grip, que si la taula a l'esquena pesa molt,.... però començarem amb una conclusió: m'he de posar més fort!

Diumenge 6:15 del matí, benzinera a la C-58. Dos "boarders" i 7 "palillerus" enfilen camí cap a la Cerdanya, a pujar la Tossa Plana de Lles. Després de tornar a casa a buscar les pells de foca del Marc i de fer una parada per fer un bon esmorzar, una mica abans de les 10 del matí ja estem amb els esquis i les raquetes posades per començar l'ascens.

L'excursió comença de forma força suau per les pistes d'esqui de fons de Lles. Uns 3km després arribem al refugi del Pradell amb l'únic incident d'un pal trencat del Jordi. A partir d'allà el camí enfila pel mig del bosc amb un pendent marcadament més pronunciat. Cada cop la pujada se m'anava fent més pesada, i el cansament se m'anava accentuant. De fons anava sentint la cançó "és l'esquí qui guanya, qui guanya, és l'esquí qui guanya al snow".

Tot i que el camí es feia més dret, a base d'anar fent "esses" aconseguim mantenir el pendent fins a dalt del cim. En total haviem salvat quasi 900m de desnivell en poc menys de 6,5 km i en una mica menys de 5 hores (comptant parades).

Després de descansar una mica, admirar el paisatge, rebre les lliçons de geografia física del Jordi (es coneix totes les muntanyes!) i fer les fotos de rigor, ens preparem per baixar. Per fi podem demostrar l'Ori i jo per que val la pena pujar la taula a l'esquena! El primer tram permet anar familiaritzant-se amb la neu acabada de caure, i fer uns quants slaloms entre les pedres que sobresurten.

Quan ja portem més de mitja baixada se'ns presenta un dilema. Baixar per on haviem pujat (poc pendent però totalment baixada), o anar a fer una magnífica pala que ens duia cap a un torrent que no sabíem com en sortíriem. Tot i que el sentit comú deia que anéssim per on havíem pujat, les ganes d'estrenar una pala poden més. Comença a baixar el Marc, cau després d'un parell de girs. Encara hi ha més ganes de baixar-hi! M'hi llenço jo i la cançoneta comença a canviar d'estrofa: "és l'snow qui guanya, qui guanya,...". Finalment hi baixem 6 dels nou que erem. Anem a parar al costat d'un riuet. Els esquiadors més o menys poden anar fent, però pels que anem amb snow, és massa pla. Cada cop que hem de parar és un drama: ens enfonsem de neu fins més amunt dels genolls i l'esforç per sortir-ne quasi acaba amb les poques forces que em queden. Finalment aconseguim sortir-ne, anant a parar altre cop a les pistes i de retorn al cotxe.

La sortida acaba amb un berenar-sopar a Bellver, que ens permet recuperar forces abans de tornar cap a casa.

La conclusió és que per fer aquest tipus de sortides és millor els esquís, com a mínim si cal remar en algun moment. Ara, a l'hora de baixar per neu verge la cosa canvia.

El que si que és veritat és que hi ha coses que amb el snow mai podrem fer, i si no mireu la foto del Marc!

Nous adeptes a l'orientació

2008-12-15T22:09:00.002+01:00

Després de tres dies amb un virus d'estómac que se m'havia endut quasi quatre kilos, el panorama per diumenge al matí no era gaire optimista. I més quan només sortir de casa ens trobem en Joan Teixidó (en "Teixi" de la Jungfrau) i amb aquell somriure que no saps i fa broma o no ens diu: "vigileu que nevarà". Nevar no nevava, però fred en feia i molt a Mataró. El panorama no era massa encoratjador, però hi havia l'al·licient (i una mica de sentit de la responsabilitat) de que s'estrenaven el David i l'Enric, i jo havia estat qui els havia "enganyat".

Cap a quarts de deu estavem allà el David, l'Enric, els germans Masachs, la Mónica i una amiga seva. Després de les últimes explicacions de com funcionava tot allò, cap a les 10h vem començar.

Jo vaig sortir l'últim i a les primeres rampes ja vaig notar que el cos encara no el tenia recuperat. Em vaig animar quan a la quarta fita vaig atrapar a l'Ori i a l'Enric, tot i que ells estaven fent un altre circuit i tampoc em servien de molta referència. Durant la cursa vaig tenir uns quants altibaixos, suposo que deguts a l'estat físic: moments de col·lapse mental, moments d'eufòria, moments de fred i tot seguit de calor, moments de pensar que s'acabi ja i d'altres d'assaborir la cursa. Una hora i quart després vaig aconseguir finalitzar, amb la referència del Daniel, un company de feina que s'hi dedica seriosament i que havia fet 55 minuts. Així que podia estar ben content. Finalment vaig aconseguir ser 13è dins de la meva categoria.

A l'arribada m'esperava el David, que amb la tranquilitat que el caracteritza, em diu que feia estona que havia arribat. Havia completat el circuit tot just en una hora. La veritat és que tenia plena confiança de que ho faria molt bé, i així va ser. Segon de la seva categoria.

Al cap d'una estona van arribar l'Ori i l'Enric. S'havien perdut en una de les fites, sortint-se del mapa i perdent uns 40 minuts. Una bona cursa, tenint en compte que era la primera i la dificultat. El més important, però era la cara de felicitat de l'Enric quan va arribar!

Després de canviar-nos, d'anar a fer uns cafès i de que l'organització ja comencés a desmuntar el circuit, van arribar el Marçal, la Mònica i la Raquel. S'ho havien près amb calma, però sobretot havien rigut molt.

En resum una molt bona cursa en la que tots ens vem divertir. El més important de tot és que l'Enric i el David només acabar ja em preguntaven: "quan és la propera?". Al gener hi tornem!

Geocaching

2008-12-05T20:46:00.007+01:00

Diumenge passat vem provar un nou esport que encara no teniem a la col·lecció: el Geocaching.

Ja fa molts anys que a partir de l'afició per l'orientació l'havia descobert, però degut als mitjans tècnics que es necessiten no ho havia pogut provar.

De forma molt resumida, el Geocaching és un esport no competitiu que consisteix en trobar uns tresors (o catxés, si catalanitzem el mot anglès), que algú ha amagat en algun punt de la muntanya o de la ciutat i del qual ha publicat les coordenades geogràfiques per a que es trobi amb l'ajut d'un GPS. De fet, l'activitat consta de les dues parts, la d'amagar i publicar-ne les coordenades i la de trobar-ho. El tresor en si, no té cap valor, simplement és una caixa (normalment un tupper) on es deixen petits objectes. Quan algú el troba pot agafar qualsevol dels objectes amb la condició de deixar-ne un altre. Podeu veure'n una definició més extensa aquí.

A partir d'aquesta idea inicial, s'han fet variants. Hi ha tresors que qui els amaga no dóna les coordenades directament, si no que cal esbrinar prèviament algun enigma que ens permet trobar-ne les coordenades. D'altres, els anomenats multi-catxés, consisteixen en primer trobar un punt, i a partir d'alguna informació que es trobi en aquest, localitzar unes noves coordenades, i així successivament fins a trobar el catxé. Vaja, com una gimacana per la muntanya.

Internet ha sigut l'eina que ha permès extendre el Geocaching. Existeixen webs a nivell mundial que permeten localitzar tresors pràcticament a qualsevol país del món. La més extensa i la que hem utilitzat és aquesta, on a data d'avui es poden trobar quasi 700.000 catxés actius. Aquestes webs també permeten mantenir més al dia la informació sobre els tresors, permetent que la gent sàpiga quins tresors es troben vigents. De vegades hi ha situacions que fan que alguns tresors desapareguin del seu amagatall: tresors mal amagats, animals, "persones",...

Així que per provar-ho, amb la Marta i el David, el diumenge vem anar a Collserola, on per la proximitat amb Barcelona es poden trobar multitud de tresors. El primer que buscàvem, situat a la Font del Rossinyol, no el vam aconseguir trobar, potser perque estava molt amagat o, potser perque al ser el primer que feiem, no sabiem ben bé el que buscàvem. Després d'això vem anar a buscar-ne dos més situats a Castell Fortí i al Turó de la Magarola. Aquests si que els vem trobar. A més el segon era de tipus multi-catxé.

Els propers reptes que ens plantegem, són provar-ne algun urbà (no sabem exactament com deu ser això), i mirar d'amagar-ne un nosaltres per veure qui ho troba.

En resum, la nostra interpretació del geocaching, és una excusa per fer una excursió per la muntanya, combinant-ho amb una mica d'orientació i amb una mica d'aventura.

Un Somni Fet Realitat

2008-11-30T20:46:00.005+01:00

Per fi!!!! Despres de molt d'esforç, estrés i patiment, el passat dia 21 de novembre vaig inaugurar la meva botiga.

La inaguració va ser un èxit, va venir molta gent a donar-me el seu suport.
Estic molt agraïda a tots els que heu estat amb mi desde el primer moment, i em seguiu animant en la meva nova aventura.

Han estat moments difícils, però les dificultats es poden superar si en reconeixem les causes i salvem els obstacles que ens impedeixen vèncer-les. Desde que naixem fins que morim l'ingredient fonamental que modela i alimenta el nostre jo i el nostre nivell de satisfacció amb la vida son els vincles afectius que anem creant amb els altres . Estem fets d'infinites connexions, per la qual cosa les relacions afectives són la font de felicitat mes important en la vida. L'amor incondicional que he trobat amb en Xavi, i la convivència amb els amics han estat autèntics antidots contra els efectes de qualsevol calamitat. Sense el vostre suport no ho haguès aconseguit.

MOLTES GRÀCIES! Per ser part de mi i ajudar-me a fer realitat el meu somni!

Margalef, un "paradís" per a l'escalada?

2008-11-16T19:46:00.007+01:00

Abans d'arribar a Margalef ja tenia pensat el títol de l'article que escriuria: "Margalef, un paradís per a l'escalada". Un cop passat el cap de setmana no ho he tingut tan clar.

Dissabte al matí arribem cap a les onze al poble, fem un cafè, deixem que se'ns passi el mareig dels darrers quilòmetres de corbes i cap a la paret.

A l'hora dels senyors, a les 12h, arribem al sector "llepafils", situat a menys de 3 minuts de la pista asfaltada. És un sector amb quasi 40 vies, on més de la meitat no arriben al sisè grau (= assequibles, pels qui no entenguin d'escalada). Hi ha força gent, però encara trobem un grup de 5-10 vies on no hi ha ningú. Comencem per vies fàcils, per anar coneixent la roca i poc a poc anem pujant de grau, alhora que va arribant més gent, fins la gran eclosió d'un grup de 40-50 persones que arriben tots junts. Des de dalt de les vies, sembla una filera de persones sense fi!

A partir d'aquell moment, la pau i tranquilitat que ens dóna l'escalada va comença a transformar-se: estrés i corredisses per trobar vies lliures, crits i xivarri que quasi no deixen que ens escoltem entre nosaltres, incivisme de gent que es pensen que per ser més tenen més drets que la resta,... En fi, a la que podem ens allunyem una mica, però sembla que la potència de la seva veu sigui proporcional al distanciament, amb el que no aconseguim la pau desitjada. Això si, no sé si per l'estrés de la gent, però acabem el dia com un dels més productius, amb 7 vies fetes.

A la nit dormim a Ca Calbet, un acollidor hostal rural, que ens permet relaxar-nos i ens fa oblidar les aglomeracions del dia.

A l'endemà, decidim anar a un altre sector més petit. El sector triat (en realitat són dos que estan quasi junts) és la Granota i Cingles del Molí. Estant tots dos a peu de pista, comencem per la Granota, on decidim fer uns V+ per escalfar. El primer se'ns resisteix i molt, i tot i que podem amb ell, les seves abrasives roques ens deixen ben marcades les mans. Tot seguit fem un altre via i, cansats de fer-nos malbé les mans i la corda, canviem de sector.

A Cingles del Molí, trobem 6 persones més, però res a veure amb el dia anterior. Tranquilitat, calma, força silenci. S'agraeix. Desapareix la sensació que havíem tingut el dia anteriror.

Realitzem dos V i un 6a, que se'ns dóna extranyament massa fàcil. Potser, el professor autòcton de la zona, ens ha ajudat a llegir millor la paret ;-). Un gran dia d'escalada.

En resum, Margalef és un paradís per a l'escalada? com tot, depèn. L'entorn, les parets i les vies, propicien que ho siguin. Un paisatge fantàstic, un petit i bonic poble per allotjar-s'hi, un temps ideal a l'hivern, unes roques amb unes formes encissadores i capricioses, una quantitat de vies inacabable i de tot tipus... Ara, si lligues tots aquest bons ingredients amb les aglomeracions de gent i l'incivisme que aquestes aporten, se't pot indigestar una mica. Aquest cap de setmana hem tingut la sort (o mala sort) de tastar les dues vessants.

Retrobant el nord

2008-10-26T23:30:00.003+01:00

Avui hem retrobat una activitat que feia molt que no practicàvem: les curses d'orientació.

Pels qui no les coneguin aquestes curses consisteixen en trobar diversos punts ubicats en un mapa, amb l'únic ajut d'una brúixola. El mapa et permet trobar amb una aproximació d'uns 10 metres cada un dels punts (fites). Llavors per cada una d'aquestes fites existeix una simbologia que permet trobar la ubicació més concreta. Per exemple "al costat d'un arbre singular", "al peu d'una roca",... Habitualment es fan a la muntanya i a peu, tot i que hi ha variants urbanes, en bicicleta, nocturnes,...
Pels qui no coneguin aquestes curses, però hagin utilitzat un mapa de muntanya (tipus Alpina), la diferència principal està en que no hi ha una referència de l'alçada en la que et trobes, ni si el terreny fa pujada o baixada. Les corbes de nivell estan dibuixades sense cotes. Cal interpretar-les adequadament per a saber el sentit de la pendent. A més el mapa esta colorejat segons la densitat de vegetació de cada zona, i no segons l'alçada.
Per a més informació OROS.

Doncs bé, avui al matí hem anat a Canyamars, on es disputaba una cursa del campionat OROS. Feia ben bé més de dos anys que no participàvem a cap cursa i a més ens hem apuntat a una categoria per sobre de la que acostumàvem a córrer, tot i així el resultat ha sigut molt bo.

L'ubicació i el traçat han sigut fantàstics, el típic bosc mediterrani del Corredor després d'una setmana de pluges. Quina olor a humitat i a vegetació de tardor!

Hem començat la cursa força bé, trobant les fites a bon ritme. Després hem tingut un parell de fites en les que hem perdut una mica de temps, ja que tot i que l'aproximació era bona, la localització final fallava una mica. En general, però, no hem perdut molt de temps en cap d'elles. Cap al final, i quan ja portàvem quasi dues hores de cursa hi ha hagut un parell d'errors, però és que quan el cos es cansa la sang no arriba al cervell...

També hem descobert el perquè del text que hi havia a les instruccions "pels participants als circuits C1 i C2 és necessari l'ús de proteccions". Comparat amb els circuits que havíem fet, la vegetació és molt més densa: esgarrapades d'esbarzers, pantalons estripats, alguna caiguda a terra i un últim tram que hem hagut d'arrossegar-nos per terra!

En resum, ens ho hem passat com nens petits! trobàvem a faltar aquest esport i, crec, que també l'esperit de competició que ens aporta. Sens dubte, no deixarem que tornin a passar dos anys més.

Ah! per cert, tercers de la nostra categoria!

Descobrint Collserola

2008-10-06T20:38:00.012+02:00

Doncs ja portem un parell de dissabtes amb els Masachs Brothers anant a investigar camins per la part nord est de Collserola, i hem trobat coses força interesants.

Donat que l'Ori se m'ha avançat i ja ha escrit una mica les sensacions que vem tenir aqui, aprofitaré aquest article per donar una mica més de detall de la ruta que vem fer. També esmentar que el segon dels dies vem conèixer un noi d'uns 14 anys que ens va fer adonar que el futur del muntanyisme i l'orientació està garantit. Em va impressionar com s'havia fet un road-book cassolà a partir d'unes fotos que ell mateix havia tret del Google Maps.

Doncs bé, aqui teniu la llista de punts interessants:

1.- Plaça Karl Marx.
Simplement ha estat el punt de sortida i arribada dels dos dies. Habitualment hi passa força gent que inicia les seves rutes allí.

2.- Torre Baró.
Hi vem passar el segon dia, pujant per la carretera de Roquetes. Hi ha una bona vista d'una de les zones més marginals de Barcelona. Segons diu l'Ori, s'hi fan observacions astronòmiques.

3.- Coll de la Ventosa.
S'hi arriba directament per una pista des de la sortida, passant per l'Hospital de Sant Llàtzer o bé pel passeig de les Aigües des de Torre Baró. Aquest punt permet enllaçar amb el passeig de les Aigües que recorre tot Collserola per sobre de la carena. També es pot iniciar una baixada divertida i una mica pedregosa que passa per la Font de Santa Eulàlia i que ens porta de retorn al cotxe.

4.- Turo d'en Segarra.
S'hi pot pujar per varis llocs, el més fàcil és des del passeig de les Aïgues entre Torre Baró i el Coll de la Ventosa. Un cop arribem a la torre de telecomunicacions que hi ha a dalt, comencen dues baixades: una trialera força tècnica que ens porta quasi directa al Coll de la Ventosa (camí de la dreta) i una altra que no hem fet però que porta cap al cotxe (pendent pel proper dia).

5.- Trialera x.
Des del camí de la carena a l'alçada del Forat del vent comença una pista que baixa cap a la carretera del Cementiri. Quan trobem uns xiprers (no els primers que veiem) a mà esquerra comença una trialera de les difícils. Potser una mica massa tancada de vegetació. La trialera creua un camí ample i ens porta al Torrent de Sant Iscle. Allà es pot seguir torrent avall o bé, com vem fer, seguir amunt, fins a trobar un camí a la dreta que després de cansar-nos una mica, ens portarà fins a una pista ampla. La pista ens permet tornar al Forat del Vent (esquerra) o arribar al següent encreuament (dreta).

6.- Encreuament.
Vem arribar després de fer un tros de baixada força ràpid, però amb l'afegit de que algú hi havia fet uns petits salts. Allí vem trobar dos homes que estaven passejant per Collserola (4). Sembla que s'ho coneixien bé i ens donaren unes bones indicacions i una gran reflexió tot i ser un pèl radical: "esto es vida... ahi abajo está la muerte". El camí de la dreta queda pendent.

7.- Descens de la Font de la Tórtora.
Sinuós i divertit descens que abaix de tot es converteix en una selva impracticable. Cal esbrinar on van a parar un parell de desviaments (Font del Rossinyol?), per veure si es pot fer pedalejant. La sortida la vem fer caminant cap a l'altra vessant, enllaçant amb el descens del Torrent d'en Fotjà.

8.- Descens del Torrent d'en Fotjà.

Hi ha diverses alternatives. Si baixem des del Portell de Valldaura per la pista ampla que porta a Cerdanyola, trobarem un encreuament que porta a la Font dels Caçadors a l'esquerra. A la dreta surt un caminet indicant Turó d'en Fotjà que ens porta cap allí. També podem seguir avall per l'anterior pista fins a trobar una porta metàlica. Just darrera de la porta a la dreta surt una trialera (no surt al mapa) que també ens porta de forma més directa al torrent. Aquesta només la vem fer de pujada, tot i que ens vem entretenir a fer unes fotos.

Totes dues són molt divertides, la única pega és que al final cal caminar per sortir del torrent, anant a parar després d'alguna baixada al Torrent de Can Catà. D'allà segons la pista que agafem arribarem a Cerdanyola o de retorn cap a la Carena.

9.- Descens de la Serra d'en Fotjà. Des del Portell de Valldaura, si agafem la pista que baixa cap a Cerdanyola, de seguida trobarem a l'esquerra alguns entrants que ens porten per un caminet (o single-track com diria en Jaume), paral·lel a la pista. Es un d'aquells camins realment divertits: estret però ràpid, amb algun saltet, i apte per a tots els públics. No surt al mapa.

Espero que aquest article us orienti una mica més que desorientar-vos. Quan tingui en funcionament el GPS ja seré més precís en les indicacions.

El primer de primera

2008-09-28T19:35:00.011+02:00

No es tracta de cap adreça.

Avui l'Eli i jo hem anat a fer una sessió matinal d'escalada a Banyadores. Ens hem dirigit al sector Amazonia on només hi havia dos "penjats" fumant i bebent abans de començar a escalar (hi ha coses que em continuen sorprenent de molts escaladors). Hem passat una mica d'ells (tampoc era fàcil tenir-hi una conversa) i hem començat a escalfar amb un 4rt L'Eudald i la Violant. A mi m'ha costat força l'entrada per ser un 4rt, mentre que l'Eli l'ha superat molt fàcil de segona. La sorpresa ha estat que quan baixa diu "i si el provo de primera?". Dit i fet, l'Eli ha fet el seu primer "de primera", i la veritat és que l'ha fet molt més fàcil que jo. Una via curta, però força tècnica pel grau que té.

Després d'això hem anat a fer Amazonia (6a), i amb la mateixa reunió he fet de segon De la vespino (6a+), tot i que no ha estat una pujada gaire neta.

Per acabar hem fet Julito Tocateclas (4b), de dificultat similar a l'anterior, on l'Eli ha tornat a demostrar com s'escala de primera. Potser sembla que fer de primer en un quart no és gaire, però qui ho ha fet sap de que parlo.

Després d'això ja hem marxat cap a casa obrint-nos pas entre la massa de gent que hi havia al sector. Sembla que quan baixen una mica les temperatures la gent ens comportem com sargantanes...

Un dia excitant d'estiu a la Molina

2008-09-27T20:59:00.003+02:00

Els qui no estiguin massa introduïts al món de la bicicleta, pensaran: "què hi ha d'excitant per fer a l'estiu a la Molina? Si fos hivern esquiariem, però a l'estiu?". Els qui coneixeu el món de la bicicleta i, concretament del freeride, només amb la paraula bikepark, ja sabreu de què parlo.

Doncs bé, diumenge passat l'Ori, el Jaume, el Marçal i jo, vem agafar el cotxe i cap a la Molina! Allà ja sabíem el que ens esperava, ja que repetíem després de poc més d'una setmana. Baixades, curves, salts, wallrides,... tot el que es pot esperar d'un gran bikepark.

Tot i els imprevistos que vem tenir (Ori a veure si et canvies la bicicleta!), va ser un dels dies més productius. Personalment, va ser el dia que vaig aprendre a fer wallrides (anar per la paret) i de dretes (mai m'ha agradat anar cap a la dreta ;)). Podeu veure més fotos i videos aqui.

Aquest any només he visitat aquest bikepark i el de Grandvalira, i em costaria triar entre els dos. El que és segur, que prefereixo aquests dos abans que VallNord. Sembla que la competència entre els tres és bona, i en poc temps estan millorant molt. L'any que ve caldrà tornar als alps a veure si encara hi ha diferència...

Benvinguts

2008-09-08T19:41:00.000+02:00

Aquest és el primer post del que esperem que siguin molts.
El blog el dedicarem a explicar tot allò que ens vingui de gust compartir: excursions, escalades, rutes en bicicleta, ski, trobades amb els amics,...
Apa, fins aviat!